Narcís Jubany, bisbe de Girona

El dia 7 de febrer del 1964, ara ha fet sei­xanta-un anys, el papa Pau VI va nome­nar bisbe de Girona Narcís Jubany i Arnau. Nas­cut a Santa Coloma de Far­ners (1913), el bisbe Jubany va estar poc més de set anys i mig al cap­da­vant de la diòcesi de Girona perquè va ser nome­nat arque­bisbe de Bar­ce­lona el 1971, en el marc d’una cam­pa­nya cívica i política que havia començat amb la demanda de dimissió del direc­tor de La Van­guar­dia, Luis de Galin­soga, que va con­ti­nuar amb els Fets de Palau pels quals va ser detin­gut, jut­jat i con­dem­nat a presó Jordi Pujol, i amb la cam­pa­nya Volem bis­bes cata­lans, que va acon­se­guir, amb la seva per­sistència, el tras­llat fora de Bar­ce­lona de Mar­celo González Martín, nome­nat el 1966 arque­bisbe de Bar­ce­lona, pro­ce­dent d’Astorga, i que va ser pre­miat amb l’arque­bis­bat de Toledo i nome­nat car­de­nal dos anys després per com­pen­sar-lo de la seva sor­tida forçosa de Bar­ce­lona.

Narcís Jubany va ser orde­nat capellà el 30 de juliol del 1939, just mesos després de l’aca­ba­ment de la Guerra Civil. Havia estu­diat al Semi­nari Con­ci­liar de Bar­ce­lona i va ser enviat a la Uni­ver­si­tat Pon­tifícia de Comi­llas, on es va doc­to­rar en teo­lo­gia, i a la Pon­tifícia Uni­ver­si­tat Gre­go­ri­ana de Roma, on es va doc­to­rar en dret canònic. Era una per­sona molt pre­pa­rada des del punt de vista econòmic i finan­cer i el 1951 ja era canonge de Bar­ce­lona i el 1955 nome­nat bisbe d’Orto­sia di Feni­cia, cosa que li per­me­tia ser bisbe auxi­liar de Bar­ce­lona i, com a tal, par­ti­ci­par al Con­cili Vaticà II i al con­clave que va ele­gir Pau VI. Mort Josep Cartañá Inglés l’1 d’agost del 1963, després de gai­rebé trenta anys al cap­da­vant del Bis­bat gironí, Jubany va ser nome­nat admi­nis­tra­dor i final­ment bisbe de Girona, on va fer una entrada tri­om­fal en un cotxe des­co­bert per la car­re­tera de Bar­ce­lona el dia de Sant Josep del 1964. Rebut per l’alcalde Pere Ordis a la plaça Marquès de Camps, aquell va ser, en parau­les del peri­o­dista Narcís-Jordi Aragó, “el cant del cigne d’una època, el prin­cipi de la fi, l’últim acte de mas­ses de reli­gi­o­si­tat naci­o­nal­catòlica”.

Jubany tenia una figura impo­nent. Ho sabia i l’exer­cia. Va demos­trar habi­li­tat, va fer bons con­tac­tes a Roma i va ser la per­sona esco­llida per la Santa Seu per, després de set anys a Girona, on va fer bona feina i va saber tore­jar l’exèrcit i la Falange –a qui es va opo­sar però sense trac­ta­ment–, ser l’esco­llit per com­plir la demanda de Volem bis­bes cata­lans: arque­bisbe de Bar­ce­lona amb qua­tre bis­bes auxi­li­ars, tots ells cata­lans. Dos anys després va arri­bar a príncep de l’Església, pro­cla­mat car­de­nal per Pau VI. Va par­ti­ci­par als con­cla­ves de l’agost i l’octu­bre del 1978, que van esco­llir Joan Pau I i Joan Pau II, i s’asse­gura que va tenir una gran influència per esco­llir el papa Luci­ani i el papa Wojtyla. Meda­lla d’Or de la Gene­ra­li­tat i de la Uni­ver­si­tat Ramon Llull, va ser mem­bre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Polítiques i esco­llit pel papa com a mem­bre del con­sell de car­de­nals per estu­diar i resol­dre els pro­ble­mes econòmics i orga­nit­za­tius de la Santa Seu. Va ser un pilar en el trànsit de la dic­ta­dura a l’ano­me­nada tran­sició. Un gran doc­tor per a la seu de Girona.