La ignorància

Molts dels nostres avantpassats eren analfabets. L’analfabetisme forçat per les condicions estructurals no té res a veure amb la manca de set de coneixement. Poso l’exemple de la meva àvia. Tenia 87 anys. I amb una veu prima sil·labejava a poc a poc les notícies del diari El Punt. Estava aprenent a llegir! De tant en tant aixecava el cap com per bressolar-se durant uns moments en el goig d’aquell miracle tardà.

Les ignoràncies provocades per l’analfabetisme forçat són, és clar, “disculpables”. I són també emblema dels desnonats de la història. Per això mateix, no deixa de ser contradictori que, en una època de democratització i universalització de la formació i el coneixement, siguem tan condescendents amb unes altres ignoràncies, gens disculpables.

“Els pobles també són responsables d’allò que decideixen ignorar”, escriu Kundera. I qui diu els pobles diu també les persones. Ho hem tornat a sentir durant aquests dies a propòsit d’un altre d’aquests delictes d’odi plenament naturalitzats. Un metge de l’hospital Dexeus es va negar a atendre una pacient –amb episodi d’amnèsia– perquè la malalta li parlava en català. Ho hem tornat a sentir amb el rescat del nyigo-nyigo del xarneguisme per part d’Eduard Sola en els premis Gaudí, una èpica sobreactuada que projecta un cop més la idea que no hi ha hagut obrers catalans, pobres i explotats. Per lubrificar aquestes actituds, alguns éssers de llum han escrit: “És que no saben que aquí es parla una altra llengua!”, “És que desconeixen l’obrerisme català!”.

No ens enganyem. No són pobres ignorants. Tenen tots els recursos per conèixer la realitat i per no caure en la xenofòbia o en un esquematisme maniqueu. Més aviat, el que hi ha és una ignorància cultivada, treballadíssima: generacions de ciutadans forjats en un etnicisme i un classisme patrimonialista destinat a exterminar tota espurna de catalanitat. Prou d’aquesta trampa. La ignorància no és un valor neutre. És el pes mort de la història. I n’hi ha que no ho ignoren.