JASP

Als anys 90 del segle passat es feia servir la sigla JASP, que volia dir joven aunque sobradamente preparado, una imbecil·litat com una altra que, amb els anys, ha passat a ser una fal·làcia: avui els joves no estan preparats per a gaire res. En la jungla de les llars modernes, on la vida dansa entre pantalles i amants del mem, s’erigeix la figura de l’adolescent: un ésser en constant metamorfosi que combina la saviesa d’un filòsof grec amb la desídia d’un gat en una caixa. Tenir-ne un a casa et fa espectador d’un petit tornado emocional que desendreça la cuina mentre devora galetes com el monstre de la televisió. Molles a terra incloses. Intentar mantenir una conversa amb un adolescent és un exercici de risc. Sovint, la necessitat de comunicar-se es redueix a monosíl·labs, emoticones o sentències com Mama, prou, que poden sonar com la fressa del paper de vidre. Si goses preguntar “Com estàs?”, n’has de tenir prou amb un “Bé” com a resposta, acompanyat d’una ullada furtiva al mòbil, on, si tens sort, podràs veure l’última moda en balls estranys de TikTok: segur que l’adolescent te’n dedicarà un parell al menjador mentre tu al·lucines fort. L’alimentació és un fenomen digne d’estudi: en un segon, poden cruspir-se un plat de pasta i en el següent estar convençuts que la dieta de “només xips” és tendència. La nevera es buida a la velocitat de la llum, com si fos un forat negre. Tenir un adolescent a casa és una experiència circense, però també és un regal disfressat. Cada dia porta nous reptes dignes d’un reality show. Avui n’hi ha un que en fa 17: per molts anys i tots bons, fill!