Mancats d’aigua

He sentit molts cops que els periodistes hem de “fer carrer” per assabentar-nos dels problemes d’avui. Però no en fem prou trepitjant l’asfalt de la ciutat per saber quines coses neguitegen la gent. Al camp, a la muntanya o al bosc trobarem no poques masies, cases aïllades i entorns gairebé deshabitats que mereixen ser escoltats. Un cas que reflecteix la Catalunya rural que malda per no morir-se és a la masia El Portell de Gurb, a Osona, on una família afronta la sequera, el canvi climàtic, el risc d’incendi, la manca d’aigua i l’oblit de l’administració.

Quan l’any 1992, en Josep Ramon Redorta i la Teresa Fernández, tots dos professors a Vic, es van casar, van anar a viure a El Portell, un mas del 1231, declarat patrimoni cultural i situat dins d’un espai d’interès natural. La parella va invertir a la masia, on ha nascut i crescut la seva filla. En Josep, propietari per herència familiar, avui ja està jubilat però no para de fer gestió forestal per minimitzar el risc de foc. La Teresa, que continua treballant de docent d’institut, és la titular d’una explotació agrària que pels greus problemes de manca d’aigua només dona per a conreu de secà.

Tan sols tenen aigua d’una cisterna, els pous estan secs i els últims anys han hagut de portar-los aigua amb camions. Quan van establir-se al mas, tenien una bassa antiincendis d’un milió de litres. Aquesta reserva els permetia, a més, deixar els seus camps a un ramader per pasturar, cosa avui inviable. Els problemes han crescut des de l’extinció d’un incendi el 2006, quan un helicòpter va trencar la lona de la bassa fins a deixar-la inservible. L’assegurança no ho va cobrir. El jutjat de Sabadell va condemnar l’empresa d’helicòpters a pagar-los 6.711 euros, però l’Audiència de Barcelona va revocar la pena i ningú l’ha reparat.

En el pressupost participatiu del 2024, l’Ajuntament va desestimar un projecte de 24.000 euros per fer un dipòsit. L’alcalde Josep Casassas no vol entrar en polèmica i admet que l’obra de tres quilòmetres per connectar-se a la xarxa és cara per a un particular, però, com que la zona no és urbanitzable, justifica que el municipi no ho pagui. Mentrestant, Redorta diu que va a dutxar-se a Vic per estalviar. “A casa fem un consum ultraauster de l’aigua, com al desert”, diu el propietari, crític amb la “mirada infantil” de l’Ajuntament cap al medi, ja que només pensa a fer-hi activitats i s’oblida del mas. Té una llista de queixes: la massificació de visitants que aparquen cotxes als camps, l’augment de pins morts, les curses d’XtremBike i el perill de foc per la baixada de teies al castell de Gurb. Des de la pandèmia cada cop més passejants van a la creu de Gurb i passen per casa seva o els arrenquen els cadenats.

En Josep té raons com els pagesos mobilitzats per explicar-nos per què la Catalunya rural s’està buidant. La nova llei de municipis rurals d’aquest 2025 potser ajudarà els micropobles, però no els qui viuen en masies. Els habitants del mas La Noguera, ben a prop, ja han marxat.