Carnestoltes del vuit-cents

Encara que el costum sigui molt antic, l’embranzida del Carnaval barceloní es produeix quan la ciutat salta les muralles, el passeig de Gràcia es converteix en punt de reunió i centre d’espectacles, és inaugurat el tren de Mataró i, en resum, Barcelona no tan sols s’eixampla físicament, sinó que trenca els motlles de les formes de vida familiar i social.

Els dos grans personatges promotors del Carnestoltes barceloní foren Fructuós Canonge i Sebastià Junyent, i és curiós que tots dos es guanyessin la vida “amb els peus”. Fructuós Canonge era “capità d’enllustradors”, per dir-ho així, i tenia a les seves ordres una colla de xicots –que ell anomenava “els meus satèl·lits”– dedicats a aquest ofici. El mateix Canonge explica en uns versos com posà en marxa el nou carnaval barceloní: “La broma carnavalesca / veient freda, un dia, i pobra, / encara que el gall no em sobra, / vaig deixar prest lo treball / i cridant els meus “satèl·lits” / que són minyons de “puntillu”, / los digué: “muchachos, brillu, és precís deixà el raspall”.

Sebastià Junyent era espardenyer, i quan es convertí en l’ànima del Carnestoltes fou conegut arreu amb el nom de “l’espardenyer del Born”.

Ens costa d’imaginar-nos, avui, l’enorme gresca de les arribades i els enterraments del Carnestoltes del segle passat. Un any, al ball del dilluns, el Carnestoltes es va posar malalt i acudiren al seu palau del Born metges armats amb xeringues colossals. Quan morí, es va enganxar a les cantonades el testament del difunt, i el poble assistí a un enterrament fantàstic, amb quatre mil persones disfressades: contrabandistes, soldats romans, comparsa de cuiners, gent amb frac, rates-pinyades amb fanalets, que feien sonar campanetes i duien un bacallà per penó, un carro que representava una farmàcia, un altre amb un gran porró de vidre, voltat de quatre canelobres que eren quatre grans ampolles de xampany… no acabaríem mai.

Això passava el 1859, i, a l’enterrament de l’any següent, hi participà tot Barcelona. La simple enumeració d’algunes colles evoca tota una època: xinesos, boigs, màgics, astròlegs amb cucurulla al cap, rabins, moros, apagallums, calaveres, un cor d’àngels les ales dels quals eren ventalls de cuina… I entre un centenar de carrosses que representaven els temes més diversos –per exemple: uns joves asseguts a taula menjaven de debò, servits per criats amb lliurea– les que satiritzaven la vida municipal i política. Perquè el Carnestoltes era també una plataforma crítica dels costums i els personatges del moment. Vull acabar copiant alguns bans que es repartien: “Ningú no portarà cap disfressa indecent. Això privarà de venir amb els vestits que usen a moltes senyores que en tenien ganes”… I el que diu: “Serà perseguit sense contemplacions qui robi una malla. A qui sàpiga fer-se ric empobrint-ne una dotzena no se li farà res, perquè d’alguna cosa han de valer el talent i l’astúcia”. Fa més de cent anys…