Prohibit prohibir ser nen

El senyor Eugeni, un veí de l’Eixample que va pel camí de la centena, recorda que de petit amb els amics jugava a futbol a la plaça que tenia sota casa seva. Aquesta plaça, segons explica, era l’espai que formava la confluència dels carrers Calàbria i Consell de Cent. Posaven dues pedres a un costat de carrer, dues pedres més a l’altre costat, i amb les porteries així marcades n’hi havia prou per passar una bona estona clavant puntades de peu a una pilota de drap. Res ni ningú els molestava i, tot i ocupar la via pública, com que no circulava cap cotxe, el partit podia durar tant com les forces dels joves futbolistes aguantessin.

Vet aquí una altra imatge a la mateixa ciutat lligada a una pilota, uns anys després; l’estiu del 2020 els nens, i aleshores ja també nenes, del barri Gòtic de Barcelona van convertir el pla de la Seu en una fantàstica pista de futbol. La desaparició del turisme a la ciutat, per l’impacte de la pandèmia de la covid, va alliberar espais com la gran esplanada que hi ha davant la catedral de Barcelona i això va permetre que cada tarda s’hi organitzessin uns partits trepidants. Era una delícia, asseure’s a les escales que donen accés al temple o les de l’entrada del Museu Diocesà i veure nens de Barcelona jugant lliurement en espais habitualment ocupats pels turistes.

Passat el confinament i amb la ciutat recuperant el pols normal de l’activitat, un grup de pares va intentar convèncer les autoritats municipals que seria bo consolidar espais de joc que la ciutat de la covid havia regalat als seus joves veïns, però la cosa va quedar en un intent. Van tornar els turistes i els nens van desaparèixer per deixar espai a grups de foresters escoltant el guia com els explica que la façana de la seu barcelonina és un invent modern que en va embellir una d’anterior que era la viva imatge de la tristor.

Hi ha poques coses que permetin a la canalla expressar amb més rotunditat la seva condició d’esperits lliures que un espai urbà diàfan on poder improvisar un partit i córrer amunt i avall i suar i cridar a cada gol com si fos el que permetés guanyar una lliga. I, també, hi ha poques coses que atemptin amb més rotunditat contra la vitalitat infantil que un cartell penjat en una plaça on es pot llegir un text que sembla una maledicció; “prohibit jugar a pilota”.

Com que la gestió de l’espai públic és dels adults, i els adults són els que fan les normes, i quan les fan obliden que un dia havien estat nens que havien perseguit una bimba al mig del carrer, el més senzill és treure la llibreta de prohibir, que vol dir imposar les normes dels grans. Hi ha, però, adults per als quals els infants i els seus crits enjogassats no són una nosa, i que posen els seus drets al mateix nivell que els dels seus pares, com és el cas de David Bondia, síndic de greuges de Barcelona.

Bondia s’ha dirigit a l’Ajuntament recomanant que es retirin els cartells que, tot i que ja s’haurien d’haver tret per ordre de l’antic consistori, encara impedeixen jugar a pilota a les places de la ciutat. L’actuació del síndic ha vingut arran de la queixa d’una veïna de la plaça del Consell de la Vila, a Sarrià, irritada per l’estridència de l’oci infantil. Caldrà tornar a l’exercici de memòria del senyor Eugeni i qui no hagi cridat mai gol en una plaça o al carrer que xuti la primera pilota.