La llibreria

Encara guardo el paper amb el qual un dels dependents de la llibreria Geli, abans de Sant Jordi de fa tres anys, em va embolicar els llibres que havia encarregat. Era un paper recuperat del passat un cop se sabia que el local del carrer de l’Argenteria de Girona no tenia futur hostatjant novel·les. És un paper fi i blanc amb ratlles vermelles i negres que s’entrecreuen, com les frases subratllades que apassionadament i sense la rectitud d’un pentagrama, per l’ànsia de l’emoció lectora, destaquem dels llibres. És un paper fràgil que fàcilment s’estripa si un va amb presses i sense cura. Em recorda el de les confiteries de diumenge, el que fa servir la Natàlia amorosament per cobrir els tortells de nata de la pastisseria del barri de Gràcia abans de conèixer en Quimet, abans de ser la Colometa. Al paper delicat de la Geli hi havia el dibuix de l’home de Vitruvi emmarcat en un cercle formant la G de Geli. El logotip. La marca. Com el número 22 de La 22, com la bosseta de paper kraft marró on hi ha estampada una màquina d’escriure de Karatrak Liburuak i com el punt de llibre amb el segell Ombres Blanches de Tolosa de Llenguadoc. Sobre les dones i la postguerra, a propòsit de La plaça del Diamant, aquests dies algú em va recordar que cada història és singular i única. Sobretot la manera d’escriure-la i la manera d’embolicar-la, en una llibreria que no ha perdut el seu logotip, la seva independència, la seva tria personal a l’aparador; l’essència del paper delicat, fi i fràgil que amb facilitat s’estripa.