Camioners i sirenes

Les sirenes són considerades éssers mitològics. Mig dona mig peix, la sirena atreia els navegants del Mediterrani i ho feia amb dues armes irresistibles: la seva bellesa i el seu cant. Diuen que allò que pretenien era “fer perdre” els mariners i arrossegar-los al fons del mar.

Començo a creure que les sirenes han existit, però que, de mitològiques, no en tenien res. M’ho fa pensar el que passa al nord d’Itàlia, a la zona més industrialitzada. Constantment desapareixen camions de gran tonatge, dedicats a transports de llarg trajecte. Llegeixo que a la Via Valtellina de Milà cada setmana “volen” un parell de camions de trenta tones –enormes tràilers– amb la consegüent desesperació dels seus conductors, i que el fet es repeteix en altres indrets. Per tal d’evitar aquests robatoris, precisament, hi ha aparcaments vigilats als afores de Milà, però no tots els conductors es resignen a deixar-hi llurs vehicles. ¿Per què s’arrisquen a endinsar-se en determinats barris, no gens segurs, de la ciutat? Perquè les “sirenes” els criden. Les sirenes milaneses, mig dona mig lladre, tempten els camioners i mentre ells es deixen suggestionar pels atractius femenins els còmplices de les sirenes s’enduen els camions.

Jo no sé si la bellesa de les sirenes que enganyen els camioners és comparable a la de les sirenes mitològiques, i estic segur que la poètica cançó llegendària ha estat substituïda pel prosaic recital d’unes “lires” que no tenen pas forma d’instrument, sinó de bitllet de banc. Però, en el fons, la història és la mateixa. I, com deia abans, començo a creure que les sirenes fantàstiques immortalitzades pels poetes grecs i llatins eren, metafòricament, les dones de carn i ossos que enganyaven els mariners que arribaven d’un llarg viatge.

Els grans camions d’avui dia són la moderna versió d’aquells vaixells, i hi viatja el mateix protagonista: la soledat. La meva experiència en aquest camp és modesta però inoblidable. Per tal de recollir informació per a una novel·la, fa anys vaig embarcar-me en un camió, i vaig fer amb dos camioners el viatge de Barcelona a Valladolid i tornada. Hores i hores de marxa –que aleshores era més lenta que avui– a través de la nit, sense parar, i veure sortir el sol als Monegres, i continuar, i arribar a Valladolid quan ja tornava a fer-se fosc. És una feina dura i arriscada, i d’aleshores ençà jo tinc un gran respecte als camions, i si en tinc un davant del meu cotxe, a la carretera, procuro no impacientar-me recordant que tot es veu molt diferent des de la cabina d’un Pegaso. I que, al cap dels dies i dels milers de quilòmetres, la soledat que feia autostop ha pujat inevitablement al camió, i és la soledat la qui acaba agafant el volant i guiant el camioner fatigat cap al barri de les sirenes.