Camioners i sirenes

Les sire­nes són con­si­de­ra­des éssers mitològics. Mig dona mig peix, la sirena atreia els nave­gants del Medi­ter­rani i ho feia amb dues armes irre­sis­ti­bles: la seva bellesa i el seu cant. Diuen que allò que pre­te­nien era “fer per­dre” els mari­ners i arros­se­gar-los al fons del mar.

Començo a creure que les sire­nes han exis­tit, però que, de mitològiques, no en tenien res. M’ho fa pen­sar el que passa al nord d’Itàlia, a la zona més indus­tri­a­lit­zada. Cons­tant­ment des­a­pa­rei­xen cami­ons de gran tonatge, dedi­cats a trans­ports de llarg tra­jecte. Lle­geixo que a la Via Val­te­llina de Milà cada set­mana “volen” un parell de cami­ons de trenta tones –enor­mes tràilers– amb la con­següent des­es­pe­ració dels seus con­duc­tors, i que el fet es repe­teix en altres indrets. Per tal d’evi­tar aquests roba­to­ris, pre­ci­sa­ment, hi ha apar­ca­ments vigi­lats als afo­res de Milà, però no tots els con­duc­tors es resig­nen a dei­xar-hi llurs vehi­cles. ¿Per què s’arris­quen a endin­sar-se en deter­mi­nats bar­ris, no gens segurs, de la ciu­tat? Perquè les “sire­nes” els cri­den. Les sire­nes mila­ne­ses, mig dona mig lla­dre, temp­ten els cami­o­ners i men­tre ells es dei­xen sug­ges­ti­o­nar pels atrac­tius feme­nins els còmpli­ces de les sire­nes s’enduen els cami­ons.

Jo no sé si la bellesa de les sire­nes que enga­nyen els cami­o­ners és com­pa­ra­ble a la de les sire­nes mitològiques, i estic segur que la poètica cançó lle­gendària ha estat subs­tituïda pel pro­saic reci­tal d’unes “lires” que no tenen pas forma d’ins­tru­ment, sinó de bit­llet de banc. Però, en el fons, la història és la mateixa. I, com deia abans, començo a creure que les sire­nes fantàsti­ques immor­ta­lit­za­des pels poe­tes grecs i lla­tins eren, metafòrica­ment, les dones de carn i ossos que enga­nya­ven els mari­ners que arri­ba­ven d’un llarg viatge.

Els grans cami­ons d’avui dia són la moderna versió d’aquells vai­xells, i hi viatja el mateix pro­ta­go­nista: la sole­dat. La meva experiència en aquest camp és modesta però ino­bli­da­ble. Per tal de reco­llir infor­mació per a una novel·la, fa anys vaig embar­car-me en un camió, i vaig fer amb dos cami­o­ners el viatge de Bar­ce­lona a Valla­do­lid i tor­nada. Hores i hores de marxa –que ales­ho­res era més lenta que avui– a través de la nit, sense parar, i veure sor­tir el sol als Mone­gres, i con­ti­nuar, i arri­bar a Valla­do­lid quan ja tor­nava a fer-se fosc. És una feina dura i arris­cada, i d’ales­ho­res ençà jo tinc un gran res­pecte als cami­ons, i si en tinc un davant del meu cotxe, a la car­re­tera, pro­curo no impa­ci­en­tar-me recor­dant que tot es veu molt dife­rent des de la cabina d’un Pegaso. I que, al cap dels dies i dels milers de quilòmetres, la sole­dat que feia autos­top ha pujat ine­vi­ta­ble­ment al camió, i és la sole­dat la qui acaba aga­fant el volant i guiant el cami­o­ner fati­gat cap al barri de les sire­nes.