A l’anglesa

L’altre dia vaig ser a casa d’uns amics, al Baix Empordà. S’estan en un indret voltat de canyissars, en una terra que de tant en tant es fa aigualosa.

Tot d’un plegat em van dir que em volien fer una pregunta, “tu que estàs ben informat”. (Pel fet d’escriure en un diari molta gent imagina que “sé coses”, però la realitat és que les meves fonts d’informació són les que pot tenir qualsevol ciutadà.) Naturalment, no vaig poder satisfer la seva curiositat, però el que no m’esperava és que amb aquella pregunta em desvetllessin tan vivament la meva. Perquè la pregunta em deixà parat:

–Quan i per què canten les granotes?

M’ho vaig fer explicar amb més detall, i em van dir el següent:

–Aquí, sovint, sentim les granotes, quan és temps, és clar. Hi ha un moment de l’any que diem: “Mira, ja rauquen les granotes”.

–Ah caram, del so que fan les granotes, se’n diu raucar…

–Exacte. Però el que ens té més intrigats és com funciona el cor de granotes. Sempre comença una sola veu, més aviat fonda com si diguéssim de baix, i al cap d’un moment s’engega tot el cor. El concert dura una estona, i de sobte s’acaba en sec; fantàstic, tu, com si totes s’haguessin posat d’acord. Després d’un període de silenci, més o menys llarg, torna a sentir-se la veu del solista, per dir-ho així, i altra vegada el cor engega. Fins que pleguen totes amb una sincronització perfecta.

–És possible?

–Jo et puc dir el que passa aquí. Exactament com t’ho explico. No es tracta, evidentment, de cap casualitat, perquè és un mecanisme que hem comprovat moltes vegades. No es tracta d’allò que sents una granota aquí, i després una granota allà, que sembla que es contesten. No. En aquest indret hi ha una organització de granotes, vaja, i voldria saber si això és normal, i com dimoni s’ho “tenen muntat”, que diuen ara.

–No en tinc ni idea.

–És que fa tot l’efecte que el cor de granotes d’aquest veïnat té un director. Totes esperen sentir el rauc d’aquest individu, i quan sona, com si fos una batuta, comença l’orfeó. Però encara entenem menys per quin procediment aconsegueixen d’emmudir totes alhora. Aquí no hi ha batuta que valgui, i t’asseguro que ho fan amb una precisió total. ¿Com es comuniquen que ha arribat el segon exacte de plegar? ¿És que, mentre rauquen, identifiquen la veu del director, i quan el director calla ho fan també totes les altres granotes, automàticament?

Imaginem-nos, un moment, que vivim a Anglaterra, que aquest diari es diu Today i no pas Avui, i que –com en aquell país– molts ciutadans s’apassionen per aquestes coses. I escriuen al diari explicant, amb tots els ets i uts, allò que sembla inexplicable.