Processó amb bisbe

El dia del Ram, ahir va fer vuit dies, vaig veure el bisbe Francesc Pardo. Anava a la processó. Bé, a la petita processó que fan els clergues i el seguici per l'interior de la catedral abans de ficar-se a les sales capitulars. Ens va dir, tot passant, que ens desitjava una bona Setmana Santa. No em podia pas sentir, però li vaig respondre que igualment.

Després, el nou bisbe de Girona (dic nou perquè era el primer diumenge del Ram que era a Girona) es va despenjar el dia del pregó anunciant a tothom que aquest any aniria a la processó de Divendres Sant, ell i la creu de plata del tresor catedralici. El personal es va esverar. Què volia dir allò? Feia 40 anys que els bisbes gironins havien deixat de sortir al carrer amb els penitents. Els bisbes havien pensat que la processó que es feia a Girona ja no era un acte religiós, que s'havia convertit en una tradició civil, probablement en poca cosa més que un atractiu turístic per entretenir els visitants. El Concili Vaticà II era recent i bufaven vents de reforma. En el fons, el bisbe hauria preferit que no es fes la processó i devia esperar que el seu gest desanimés vestes i manaies.

Recordo que llavors, quan el doctor Jubany va decidir que només rebria la processó a la porta de la catedral per marcar distàncies, jo, pobre de mi, descregut de mi, innocent de mi, vaig ser l'únic col·laborador de Presència que vaig defensar la continuïtat de la desfilada gironina. No és cap mèrit: ben al contrari, vaig tornar a demostrar que sempre camino amb el peu canviat. I així em van les coses!

En fi, ha plogut molt des de llavors, per bé i per mal. Suposo que el senyor bisbe ha complert el seu propòsit i ha presidit el seguici de caputxes i espelmes. La petita polèmica s'haurà apaivagat, com sol passar. Els vaticanistes –vull dir els seguidors del concili– ho hauran vist malament; els preconciliars, bé; la majoria de ciutadans ni s'hauran adonat de la presència de la primera autoritat eclesiàstica al carrer. Al cap i a la fi, diguessin el que diguessin els bisbes, la processó era un acte religiós (sense que vulgui entrar en matisos de caràcter teològic o evangèlic).

A més, el bisbe Francesc ha recordat als confrares la seva obligació d'evangelitzar la ciutat. I els ha renyat per no fer-ho. És a dir, que el bisbe es torna a posar al capdavant dels penitents i els marca el camí i la conducta. Com a bon pastor, mena el ramat amb el gest i la paraula. No fos cas que, al cap dels anys, algú es pensés que, la processó, la comandava un capità manaia. Que la gent és així, ja se sap: els dónes la mà i s'agafen el braç i tot.

El que no veig clar és que, amb decisions com aquesta, es torni a omplir el seminari com en temps del bisbe Cartañà.