Poc més que l’SMI

La com­me­mo­ració del Dia Inter­na­ci­o­nal de la Dona i la Ciència l’11 de febrer té com a objec­tiu donar visi­bi­li­tat a la con­tri­bució de les dones en el camp de la recerca i pro­moure la igual­tat entre les dones i els homes en aquest àmbit. Des d’aquí el meu sin­cer reco­nei­xe­ment a totes les joves que amb el seu esforç, dedi­cació i superació cons­tant inten­ten fer-se un lloc en el món científic, que, com molt bé saben les pro­ta­go­nis­tes, és de llarg recor­re­gut i molt com­pe­ti­tiu. Em per­me­tran que, sense dei­xar de banda l’espe­ci­fi­ci­tat de tot allò que repre­senta la car­rera científica per a una dona, a l’hora per exem­ple de com­pa­gi­nar-la amb l’agenda per­so­nal i fami­liar, vagi una mica més enllà i reclami uns millors sala­ris per a tots els doc­to­rands, un sou que en aquests moments no superen en gaire el salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal, fins i tot en la seva nova versió incre­men­tada. És para­do­xal que, d’una banda, ens omplim la boca sobre la importància dels avenços científics, que en el camp de la salut ens aju­den a tro­bar la clau de volta de mol­tes malal­ties, i, d’una altra banda, es pagui una misèria als joves que dedi­quen qua­tre anys de la seva vida a pre­pa­rar la tesi doc­to­ral, el pri­mer pas relle­vant en aquesta cursa d’obs­ta­cles. El res­pecte per qual­se­vol tasca passa per una remu­ne­ració digna.