‘Protoimperialisme català’

Ja és habi­tual veure com per­so­nat­ges públics s’han de des­dir de comen­ta­ris que els defi­nien quan els van dei­xar anar temps enrere a les seves xar­xes soci­als, però que ara els com­pro­me­ten en la seva nova vida. Donen les cul­pes a la incon­tinència, a la imma­du­resa, a un impuls traïdor, a una ignorància tran­sitòria, al fet que allò va ser fa molt de temps o a la mala llet dels lec­tors, per treure les parau­les de con­text i les coses de mare. I a par­tir d’aquí, uns tiren pel “donde dije digo, digo Diego”, altres per “aquests són els meus prin­ci­pis; si no li agra­den en tinc uns altres”, i els més espa­vi­lats per les dues vies alhora, que no són pas incom­pa­ti­bles. Jut­gin vostès a quina d’aques­tes fac­ci­ons per­tany el regi­dor del PSC i pri­mer tinent d’alcalde de Rubí, Víctor García Cor­reas. El dia 30 de gener pas­sat, en un ple del con­sis­tori, s’opo­sava a aju­dar La Bres­sola –les esco­les en català a la Cata­lu­nya del Nord–, argu­men­tant que això res­pon a “una visió pro­toim­pe­ri­a­lista de la llen­gua. El que fa és asse­gu­rar que el català és el mateix que el valencià o que el mallorquí; sintàcti­ca­ment no ho són i tenen diferències grans...” Set dies després, García Cor­reas feia pública una carta en què es dis­cul­pava per haver negat la uni­tat de la llen­gua cata­lana, amb fra­ses com ara “tot és català, filològica­ment, i en tots els aspec­tes que es con­si­de­rin”, “des­co­nei­xia si exis­tia un debat sobre aquesta qüestió”, “m’estimo el meu país, els seus cos­tums i la seva llen­gua”. Els que ens esti­mem aquest país i la seva llen­gua tenim un llarg his­to­rial a fer peda­go­gia lingüística, a can­viar d’idi­oma per deferència, prag­ma­tisme o impo­sició, a posar l’altra galta, però també a defen­sar el català del supre­ma­cisme lingüístic espa­nyol, que actua, legisla, decreta i sen­ten­cia des de fa segles per acor­ra­lar el català, empe­ti­tir-lo, frag­men­tar-lo i subs­ti­tuir-lo per l’espa­nyol amb l’aval de tot l’arc espa­nyo­lista, des de Vox fins a Sumar, pas­sant pel PSC, que tan ama­ble­ment acull afi­li­ats i votants de Ciu­da­da­nos. No vull dub­tar de la sin­ce­ri­tat de la rec­ti­fi­cació de Víctor García Cor­reas, però tinc clar que li importa un rave si el català mor a la Cata­lu­nya del Nord, i que ni a ell ni a Sal­va­dor Illa els sen­tiré mai par­lar del pro­toim­pe­ri­a­lisme de la llen­gua espa­nyola.