Amb Pallach no hauria passat

Tinc moltes ganes de llegir la biografia de Josep Pallach que ha escrit Joan Safont i que just s’ha presentat aquesta setmana davant d’una nodrida representació de polítics molt diversos. La meva generació ja no vam conèixer Pallach però durant dècades vam sentir repetidament frases pronunciades en to de lament com ara “Això amb Pallach no hauria passat” i també “Ai, si Pallach fos viu!”, com canten els Mishima. Pallach exercia una manera de fer política amb voluntat d’entesa i sense dogmatismes, i representava una síntesi dels valors catalanistes, republicans i socialdemòcrates. Què hauria passat si no s’hagués mort l’any 1977? Hauria estat capaç d’evitar la deriva espanyolista del PSC? Ell defensava que el PSC havia de ser un partit d’estricta obediència catalana, i que amb el PSOE s’hi havia de tenir una relació d’igual a igual, mai de subordinació. Quan se li advertia que si no ingressava al socialisme espanyol no tindria ajuda econòmica per afrontar el procés de retorn a la democràcia després de la dictadura deia: “El PSOE no té res a fer a Catalunya; cal un partit socialista català per governar des de la Generalitat.” Potser és per això que els seus no l’han reivindicat, o ho han fet amb la boca petita. Va ser inevitable pensar en Pallach quan el PSC va avalar el 155. És inevitable pensar en Pallach davant la imatge de Salvador Illa assistint a la desfilada militar del 12 d’octubre o quan defensa que la Guàrdia Civil s’integri al sistema català d’emergències. Per desgràcia, el PSC ens dona massa motius per pensar en Pallach i certificar que, com diu la saviesa popular, “això amb Pallach no hauria passat”.