Domicilis

Segueixo com una malla les columnes diàries que ens regala Sara Muñoz a l’última pàgina d’aquest diari (ep, les de Tura Soler, Lluís Simon i el capità Vall Clara, també). La Sara, que a vegades deixa veure que és de Badalona, ofereix reflexions sobre els mil episodis que enrajolen la seva vida. I la meva, dic, tot i el decalatge temporal que dedueixo i que ens permetria ser, posem, pare i filla. Fa poc va parlar dels habitatges que havien estat els seus domicilis, i venia a dir que no trobava pas a faltar les quatre parets que l’havien allotjada temporalment perquè, per a ella, les cases no eren els edificis sinó les persones amb qui les havia compartit. Que no sentia pas cap recança de la part material del que havien estat els seus nius. Que, si de cas, l’emmelangia el record dels éssers que li havien fet companyia en cada un d’aquell aplec de metres cúbics consecutius. Naturalment ho comparteixo, però servidor –i potser tu o vostè, hipotètics lectors– hi afegeixo que també guardo un sentiment per alguns (els acabo de comptar) dels deu casalots, pisos i pisets que, fins avui, han estat els meus; aquests “estoigs de la vida”, que en deia Le Corbusier, en alguna cosa ens deuen haver afectat. Heus ací els que més recordo. A pagès, la baluerna de la infància i dels pares, és clar, i deixem-ho estar; la blanca residència noucentista (Pelai Martínez) figuerenca dels Sutrà-Margarida durant el Preu, on, qui sap, potser l’afecció grega de l’amic Josep Tero, un dels dispesers, allà va iniciar-se; el pis de Canuda (Barna), set anys d’entre els 18 i 25 en aquell 4t desballestat amb degoters i un bany (?) que no arribava al m², però que va ser l’escenari on vam viure un alt percentatge d’experiències de tot allò que en els anys venidors ja serien poc més que repeticions... A vegades, quan ocasionalment passo per davant de les meves antigues adreces (això potser sona a Aznavour), desitjaria poder-me passejar uns moments per les estances que ens van acollir. I he deixat pel final la casa on visc i que vaig compartir 37 anys amb la meva estimada i desapareguda Pili; com que hi soc, no puc enyorar parets, mobles i racons, i per això em costaria de canviar-la. Malgrat que, sí, Sara, assossegadament tots podem admetre que no són res més que alcàssers de totxanes.