Divertit o interessant?

Constato una tendència a creure que les coses han de ser divertides, distretes. La indústria del lleure ha anat fent extensiva aquesta creença, fins a tendir a una certa banalització del fet cultural. L’ensenyament ha de ser divertit, diuen, si no els alumnes s’avorreixen. I ja em veus professors transvestits d’animadors amb la lleu esperança de poder introduir els coneixements que han de transmetre. La cultura artística també ha tendit a banalitzar-se. On són les grans manifestacions culturals, aquelles que ens aportaven un turisme de nivell i on se’ns donava l’oportunitat de descobrir artistes mai vistos?

Hem passat d’exposicions monogràfiques d’un sol artista a exposicions amb un discurs on el fil conductor és un tema genèric i allà hi caben moltes obres diferents. Tot és prou interessant, si està ben fet. El que potser ja no és tan interessant és anecdotitzar (paraula inventada!) les mostres culturals, amb una gran profusió de mitjans tecnològics a costa d’impactar, distreure (ja no dic divertir!) el visitant o l’espectador.

El perill ve quan l’anècdota supera la categoria i es va tendint a la superficialitat. Es tracta de donar una pàtina més o menys vistosa, sense intenció d’aprofundir en res. Al darrere hi ha una indústria molt ben muntada, que desplega molta publicitat i, és clar, la gent hi acudeix i deixa de banda propostes més rigoroses, d’on el visitant en surt reconfortat i amb un criteri ben format.

La TV pública no s’ha estat de contribuir a banalitzar el fet cultural. Molts programes que s’ofereixen ja no són per debatre temes candents, documentals ben fets que ajuden a situar la població, a crear una opinió crítica sobre les coses. O magazins on no es fa competència a TV privades, les quals tenen com a únic objectiu mantenir les audiències, espectadors enganxats amb qualsevol cosa per anodina que sigui, quan no de mal gust.

La major part de les noves produccions són d’entreteniment (un concepte a analitzar!), però d’una poca substància que sovint fa avergonyir, per no dir que de tant que es vol distreure l’espectador se l’acaba menystenint en la seva capacitat de raonar, entendre i calibrar per si sol. I tot això genera uns guanys que es veu que ho justifiquen tot.

I em pregunto, tot ha de ser superficial i molt vistós, o pot ser senzillament interessant? D’on ve la idea que la cultura en totes les seves manifestacions és avorrida i cal adornar-la o rebaixar-li el sostre? Per què aquesta fal·lera per la quantitat, en comptes d’apostar per la qualitat? És una ciència exacta allò que si ho vol molta gent senyal que és bo? Tan necessària és la massa consumidora amb una pàtina ben justeta i ben distreta? Cap on volem anar?

Per sort hi ha encara reductes de sensatesa, on la bellesa i la qualitat hi són prioritat. En pocs dies he xalat veient diverses exposicions, totes elles imprescindibles. Una d’elles, la que la Fundació Miró va clausurar fa poc i que establia el diàleg artístic i les complicitats entre Miró i Matisse, tots dos essencials per entendre l’art del segle XX. Ens mostrava com els artistes dialoguen a través del seu art i així el fan avançar. Vet aquí la dèria de tot artista. Matisse escrivia al seu fill Pierre el 1934: “J’ai un effort considerable à faire en peinture pour repartir sur un terrain non épuissé.” Destaco la paraula effort. I Miró afirmava el 1978: “Vaig voler eliminar d’arrel tot un art caduc, la vella concepció de la pintura, perquè en renasqués una altra de més pura i autèntica.” En tots dos hi ha la idea de renovació, d’afegir una baula nova a la cadena que és la cultura.

El Museu d’Art de Girona ens regala encara una exposició impagable de Roser Bru, catalana exiliada a Xile, que també combina molt bé tradicions estètiques diferents, les quals ens retorna en un encert conceptual i de bellesa. Bru va mantenir contactes amb exiliats catalans a Xile, com és el cas de la poeta Montserrat Abelló, totes dues fermes defensores del paper de la dona en la societat. Abelló amb la paraula, Bru amb la imatge i el color. Ja no en tenim cap, d’elles, però el seu llegat ens és un bé preciós que ens emociona, que ens sorprèn i ens fa créixer.

Caldria contrarestar aquesta tendència a la superficialitat, que acaba tenint un cost social immens. I cito el professor David Bueno, darrer premi Josep Pla: “Les arts són producte de la humanitat i al mateix temps ens humanitzen.” Apostem-hi des de totes bandes, humanitzem-nos!