‘Oh! Europa’

Recorden la sèrie? Va ser a TV3, amb aquesta vena seva tan costumista, a qui cap al 1993 li va venir de gust explicar-nos les peripècies d’un grup de catalans de vacances pels aleshores 12 països que donarien peu a la unió del Vell Continent. Oh! Europa es deia la producció, en un intent més que reeixit per condensar aquell sentiment d’exaltació europeista tan compartit a l’època després de fites com ara el Tractat de Maastricht, i que avui sonen a record llunyà conservat en formol. Perquè, 30 anys després, així va tot. Bàsicament perquè ja han estat diversos els advertiments que, més que qüestionar la idea genèrica en si d’una gran aliança continental, ens han vingut a interpel·lar si la manera de fer-la, essencialment a través d’una moneda i un mercat únic, va ser la més adient per crear un subjecte polític i institucional nou i, sobretot, sòlid. Perquè la seva feblesa com a actor internacional és un dels grans talons d’Aquil·les de l’actual Comissió. I, si no, només cal aturar-se en el present, en què Europa és menyspreada a la seva pròpia cara a l’hora de negociar la pau d’un conflicte que s’està disputant al llindar de les seves fronteres. Tan humiliant com dramàtic.

Perquè, posats a dir-la grossa, s’imagina algú que aquest aglomerat s’hagués començat a edificar posant primer els fonaments d’una unió política, identitària i militar comme il faut? Perquè, si fos així, dos llondros com Trump i Putin farien avui tant el gallet de tenir enfront un gran exèrcit sota una bandera blava i 12 estrelles grogues? És clar que tot plegat potser és demanar massa en un indret, la vella Europa, que és exemple de decadència dels vells estats nació. Així doncs, i com aquells turistes nostrats amb el rostre de Joan Lluís Bozzo o Rosa Gàmiz, disfrutin del tram final del trajecte, perquè aquella idea romàntica que un dia ens va vendre, i que no pocs es van creure, literalment fa aigües.