La mirada d’Heròdot
Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari
L’enemic no era l’energia nuclear
El 16 de març del 1979, avui fa 46 anys, s’estrenava als Estats Units la pel·lícula La síndrome de Xina, protagonitzada per uns joves Jack Lemmon, Jane Fonda i Michael Douglas. L’acció té lloc en una central nuclear en què un empleat (Jack Lemmon) descobreix que la planta ha estat construïda sense complir les mesures de seguretat exigides legalment. Lemmon ho comunica als seus caps i els indica que cal parar la planta fins que sigui segura, però ells s’hi neguen al·legant que l’empresa tindria pèrdues milionàries si s’atura la producció d’electricitat. Jane Fonda i Michael Douglas, que fan de periodistes, proven de difondre la notícia, però es troben amb les pressions dels seus superiors, que temen publicar una informació que comprometi la poderosa empresa propietària de la central nuclear. Aquesta pel·lícula l’he projectada molts anys als alumnes de batxillerat tecnològic perquè s’hi descriu amb detall el funcionament d’una planta amb reactor d’aigua a pressió com els d’Ascó i Vandellòs, i per debatre sobre l’ètica de les decisions que prenen els personatges que hi surten.
Per casualitats de la vida, al cap de dues setmanes d’estrenar-se la pel·lícula, als Estats Units va tenir lloc l’accident nuclear de Three Mile Island, el primer incident important d’aquest tipus a nivell mundial, que va causar molta commoció ja que fins aleshores es deia que les centrals nuclears eren segures. Al final, però, l’accident no va tenir conseqüències mediambientals significatives, va servir per revisar els protocols de seguretat de les centrals nuclears de mig món i va proporcionar de rebot un gran èxit a la pel·lícula. Després d’aquest fet, el món ha vist dos accidents greus: el de Txernòbil, a Ucraïna, i el de Fukushima, al Japó. En el primer cas, es va produir perquè les centrals nuclears soviètiques tenien uns sistemes de seguretat que feien riure, sense edifici de formigó que protegís el reactor, i en el segon cas va ser per una catàstrofe natural, fet del tot imprevisible. Els altres 400 reactors nuclears que hi ha al món no ha tingut mai cap accident d’aquesta gravetat.
Els humans necessitem electricitat; no produir-ne seria tornar a l’edat mitjana. L’opció renovable és la millor, però és inestable, ja que depèn de fenòmens naturals, i llevat de casos molt concrets, actualment no arriba a cobrir mai tota demanda energètica d’un país. La generació amb energies fòssils provoca contaminació atmosfèrica, que causa vuit milions de morts al món cada any i conseqüències ambientals terribles. I l’opció nuclear no genera gasos d’efecte hivernacle i, mentre no hi hagi un augment significatiu d’electricitat renovable, cal comptar-hi. Finlàndia acaba de construir una nuclear nova per no dependre de Rússia i països com Suècia, Gran Bretanya, Corea del Sud o Canadà tenen reactors en construcció. L’energia nuclear ha estat maleïda durant anys pels ecologistes, quan el veritable enemic era el combustible fòssil, i les seves pressions polítiques han provocat, per exemple, que Alemanya hagi anat tancant centrals nuclears i hagin comès l’error de casar-se amb gas rus, que emet diòxid de carboni. I amb la guerra i 30 dels seus 33 reactors nuclears clausurats, van haver de tornar a engegar les centrals de carbó, que contaminen molt més que el gas. Gràcies als “verds”, el país que més es vantava de ser ecologista, ha tingut durant els darrers dos anys les xemeneies que escopien el fum més negre d’Europa.
PS: Volia parlar de l’energia a Catalunya però se m’ha acabat l’espai. Ho faré la setmana que ve.
