No ens poden deixar sols

El 23 de març s’inau­gu­rarà a París una Set­mana Cul­tu­ral Cata­lana, patro­ci­nada per la Gene­ra­li­tat. Serà una mos­tra de la nos­tra rea­li­tat històrica, cul­tu­ral, indus­trial i turística. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat assis­tirà a la inau­gu­ració i al reci­tal de Mont­ser­rat Caballé.

S’ha produït fa poc, en relació amb aquesta mani­fes­tació cata­lana, un fet ben expres­siu per ell mateix: el govern espa­nyol ha impo­sat que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fos acom­pa­nyat per un minis­tre com a con­dició obli­gatòria per a “tole­rar” el viatge de Jordi Pujol a París.

És una impo­sició for­mu­lada pel minis­teri de Cul­tura i el minis­teri d’Afers Estran­gers, i, segons la infor­mació que tinc a la vista –“El Periódico”–, sem­bla que el govern de Calvo Sotelo, per tal de donar el vist-i-plau a aquesta ini­ci­a­tiva de la Gene­ra­li­tat, ha exi­git l’assistència “d’un repre­sen­tant de l’Estat”. Si aquesta expressió gover­na­men­tal és autèntica –i no tenim per què dub­tar-ne–, és real­ment curi­osa. Ja sé que no podien dir pas “d’un repre­sen­tant d’Espa­nya”, perquè ells matei­xos hau­rien posat en entre­dit la con­dició espa­nyola del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Però pre­ci­sar que, Jordi Pujol, l’ha d’acom­pa­nyar un “repre­sen­tant de l’Estat” no és menys xocant, perquè deixa enten­dre que per al govern de Calvo Sotelo el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya no és un repre­sen­tant de l’Estat, i, si no m’equi­voco, aquest cri­teri con­tra­diu l’orde­na­ment legal.

Sem­bla que el pre­si­dent Pujol ha recla­mat –i ha fet molt bé– la pre­sidència de l’acte, i que si aquest paper no era accep­tat renun­ci­ava al viatge. De manera, doncs, que en tots els actes tindrà al seu cos­tat el minis­tre Íñigo Cavero, segu­ra­ment perquè els fran­ce­sos com­pro­vin que “l’Estat” té un gran interès, pre­ci­sa­ment ara, per la cul­tura cata­lana.

Això em fa pen­sar en tots aquests anys pas­sats, durant els quals els suc­ces­sius minis­tres de Cul­tura han patro­ci­nat diver­ses, ambi­ci­o­ses pre­te­sa­ment infor­ma­ti­ves mos­tres de “cul­tura espa­nyola” en una colla de països, sense que mai s’hagi con­si­de­rat necessària ni con­ve­ni­ent una sufi­ci­ent “repre­sen­tació de la cul­tura cata­lana”, clara­ment iden­ti­fi­cada com a tal. Era nor­mal silen­ciar fins i tot la sim­ple existència –dins l’Estat que repre­sen­ta­ven– d’un idi­oma, una lite­ra­tura i una cul­tura que no era cas­te­llana. Que ho medi­tin els qui ara par­len de “dis­cri­mi­nació” i que em diguin quin dia van sig­nar un mani­fest de pro­testa per aquest menys­preu.

Ales­ho­res no es dema­nava pas que un repre­sen­tant de la cul­tura cata­lana acom­panyés els repre­sen­tants de l’Estat. Ara s’exi­geix que un repre­sen­tant de l’Estat acom­pa­nyi el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, pro­ba­ble­ment amb la bona intenció que no enso­pe­gui.

I és natu­ral, en el fons: com que el pre­si­dent no és “l’Estat” ni tam­poc el “no-Estat”, podria fer-se un embo­lic, tenir una crisi d’iden­ti­tat, i qui sap si “per­dre’s”. I ja és sabut que per­dre’s a París és expo­sar-se a peri­llo­ses temp­ta­ci­ons…

Ja comen­cem a enten­dre què vol dir això de “democràcia vigi­lant”.