Tornem-hi

El govern espanyol s’ha tret de la butxaca una mena de llei segons la qual Catalunya no és una nació, i per tant prohibeix “oficialment” que s’hi apliqui aquest mot. Mira que n’és de senzill! A Madrid se signa un paper, i Catalunya ja no és una nació. Digui el que digui la història i la ciència política. Continuen pretenent que “nació” i “Estat” són sinònims, i com que Catalunya no és ara un Estat –el 1571 Esteban de Garibay escrivia: “«Cataluña es uno de los poderosos Estados que hallamos en los reinos de España»”–resulta que tampoc no pot ser una nació.

Demano permís al director d’aquest diari per actualitzar les citacions que ja vaig publicar fa temps. Jerónimo de Zurita: “«…el gran renombre de la nación catalana»”; “«…y entonces el Rey les dijo que catalanes eran, y que los de aquella nación…»”; “«…comenzó la nación catalana a ser estimada sobre todas en las empresas del mar»”. El pare Juan de Mariana, parlant de Barcelona: “«…hermosa ciudad, cabeza de aquella Nación»”… El mateix Quevedo, que no era gens amic de Catalunya, l’anomena “«Nación»”.

Si algú del govern hagués llegit «El pintor de su deshonra», de Calderón de la Barca, hi hauria trobat aquests versos dedicats a Catalunya: “«Y es de suerte / que con ser tan belicosa / Nación ésta y tan celosa / no ha sucedido una muerte»”.

Francisco Manuel de Melo, parlant de la guerra dels Segadors, escriu: “«Juzgad si conviene volver a despertar esta dura Nación contra nosotros»”. I hi afegeix aquesta significativa consideració, pel que té de contingut i pel plural: “«...entre las más naciones de España son amantes de la libertad»”.

El madrileny Agustín Moreto ens afalaga dient-nos “«gallarda nación”, i Pedro Abarca no és menys clar: “«…la conservó por dos siglos la nación catalana sobre todas las otras naciones del orbe»”, i encara: “«…el valor marítimo de estas naciones, y con más abundancia de la catalana»”.

José Cadalso escriu que “«los campos de Cataluña se cultivan… y en suma parece estar aquella nación a mil leguas de otras de España»”. I això ho escrivia molt després del decret de Nova Planta!

Aquests i d’altres testimonis són documentats en un volum que vaig trobar fa anys en una llibreria de vell: “«Cataluña juzgada por escritores españoles no catalanes»”. Julio de Gracia és l’autor del recull de textos, publicats el 1906.

Cap d’aquests autors no és català, efectivament. I les afirmacions es repeteixen al llarg dels segles. I ja ho veieu: el que han dit castellans, aragonesos, andalusos, etc., ara no ho pot dir la Generalitat.

¿Caldrà fer com a la Unió Soviètica i “esporgar” els textos antics –en aquest cas, d’historiadors i escriptors– per fer-ne desaparèixer el mot “erroni”? D’altra banda, no crec que el famós decret, o el que sigui, gosi afirmar explícitament que Catalunya no és una nació, sinó que es limita a impedir que “ho diguem”. En el decret que abolia l’Estatut del 1932, Franco evitava de reconèixer l’existència de Catalunya, i ho resolia dient “«Las provincias de Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona»”. I ja sabeu que no parlàvem català, sinó “«vernáculo»”… Entesos, home.