Alemanya, pes o contrapès de la UE?

Tothom està pendent dels resultats que es puguin produir, demà, a Alemanya. L’ascens de l’extrema dreta preocupa, tant pel que això representa de retrocés i desmemòria en el país que va sembrar el terror a tot el continent mitjançant la dominació del III Reich, com per l’efecte dòmino que s’està produint a la majoria de països de la nova i la vella Europa. Però també per les repercussions que podria tenir en la política continental un govern ultraconservador alemany. La Unió Europea és una confederació d’estats que han acceptat cedir sobirania en matèries que afavoreixen la consolidació d’un mercat comú –que és, en definitiva i significativament, com se’n deia fa molts anys– perquè en podien treure un bon profit. En canvi, sempre s’han resistit a cedir-ne en tot allò que pogués debilitar les respectives identitats nacionals, com per exemple en els dominis lingüístics, en la gestió de les fronteres i en la defensa. Si a aquest panorama hi afegim que les formacions ultradretanes, que pugen en intenció de vot a tot el continent, basen les seves estratègies en el populisme nacionalista i en el rebuig a una ingerència europea excessiva en els assumptes interns de cada estat, és força probable que es produeixi un retrocés en la política comunitària, tant si aquests partits aconsegueixen formar part dels governs com si, des de l’oposició, provoquen un efecte de contrapès per competència. Alemanya, per tant, que té el pes de ser la primera contribuïdora de la UE, podria ser la primera peça que es mogués en aquesta nova partida del tauler europeu. I si ho fes, no seria en la direcció que els més orgullosos europeistes reclamaven fa uns dies perquè fes un pas endavant per fer-se valer en la interlocució internacional sobre Ucraïna, o en la reconfiguració d’una l’OTAN que els EUA no volen seguir patrocinant. Els aires bufen en altres direccions i ja se n’encarreguen Donald Trump i el seu escuder Elon Musk d’anar fent el caldo gros.