Àlex Nogué, entre arbres

Em van arribar a les mans quasi alhora, el llibre de John Berger Sobre el dibuix, de 2011, en traducció castellana (la versió catalana de Viena sortiria més endavant), i el que Àlex Nogué va publicar amb Comanegra sobre la pròpia experiència de Dibuixar un arbre (2013). Aquestes coincidències solen ser explosives: fan que la lectura es torni més frondosa. Així doncs, la manera amb què Àlex Nogué s’havia acostat a dos enormes til·lers per dibuixar-los meticulosament durant hores se’m confonia amb l’atenció que John Berger prestava al desig i la compassió com dues cares de la mateixa ànsia de tocar la carn del món, i el profund sentit de la intimitat que exigia a l’artista prostrar-se davant un arbre sec tot el temps que li exigís trobava un eco en el convenciment de l’escriptor que cada arbre dibuixat no és sinó el retorn de tots els arbres mirats al llarg de la vida, una densitat de moments reunits. “Abans que el dibuix evolucionés fins a ser una interrogació a alguna cosa visible, era una manera d’adreçar-se a alguna cosa absent”, escriu Berger, que intueix, per aquesta raó, que dibuixar deu tenir per objectiu “abolir el principi de desaparició”. No parla de resurrecció, però gairebé n’està temptat. Tampoc s’hi referia Àlex Nogué en el seu llibre, en el qual es basa l’exposició que inaugurarà dissabte vinent al Museu de la Garrotxa d’Olot, però renéixer podria ser implícit en tota l’obra d’aquest artista pacient, meditatiu i murmurant (que dolça, la veu baixa) que ha pensat sempre les imatges, mentre les tocava amb desig i compassió, com la suma de les densitats viscudes.