El cel en un petricó

Les maduixes, petitones, les portava la Cecília de Can Sisó de Guèmol amb un atuell particular, fins a la pastisseria de Can Boix, on el pare elaborava uns gelats amb nata de Can Sala. El seu fill Miquel recordava el gust que donava muntar aquella nata i l’espectacularitat d’aquelles maduixetes, que havien crescut als marges, enmig d’aquell paradís de bardisses i matolls, oliveres i lledoners i de flors, que han de continuar essent el cel de la Cecília Corominas. Per a molts banyolins, el cel a la Terra, eren aquells pots de nata que feien ensalivar mirant el mostrador mentre amb el petricó es buidava la llet hipnòtica. Encara ara, quan passo sota les voltes dels Turers, les flaires picants i la bravada de freixura del mexicà em són indiferents i no poden tombar el record familiar: l’olor de la llet de Can Sala. Del taulell de Can Boix no tinc present el pastís de nous, mencionat en la xerrada sobre pastisseria del cicle Cinc cèntims de creació local. Sinó les safates de rebosteria de celebració. Perquè les postres han de ser petitones; la mida importa, assenyalava Miquel Boix citant el pare. Era quan les fleques van començar a vendre sares, lioneses, bracets i pastissets de poma. A casa, el cel era la pasta fullada de Can Ciurana. Vam fer un minut de silenci després del tast de l’última ullera de pasta de full, el dia que la confiteria del carrer de la Canal va tancar. Per anar a cal metge o per fer compliments, de visita a terres forasteres, es portava una tortada de Can Boadella, embolicada com el regal que era. En Xavier Garriga Boadella assenyalava les bondats per als malalts d’aquest pa de pessic, com el que es fa a Vic, però amb fórmula pròpia. “La farina de Can Trull, l’ametlla marcona perquè n’hi ha menys d’amargants i els pinyons de Castella”, va dir, a tall de secret de pastisser. Havia portat els motlles que marquen la diferència i unes llibretes on, amb cal·ligrafia artesana, hi havia anotat el receptari. Vaig fullejar les pàgines per si hi havia el secret més preuat. Em vaig conformar amb les mesures de les cansalades de la Fontpudosa. La Sal i La Menuda són ara els referents d’una ciutat que tenia molts cels; de quan les dulces no eren elaboracions sofisticades sinó el plaer senzill d’unes maduixetes amb nata. La tradició es manté resistent en algunes lleixes de les fleques que, a més de pa, serveixen cafè i despatxen sares, lioneses, bracets i pastissets de poma. I ulleres de pasta de full. Però ja no és el mateix cel.