Els Maristes del carrer Claveria

Els Germans Maristes van arribar a la ciutat de Girona, el primer lloc on es van instal·lar de la península Ibèrica, el 1886. Primer va arribar un germà que buscava lloc perquè alguns companys aprenguessin castellà abans d’anar a Sud-amèrica, però quan van arribar els quatre primers germans, no només es van quedar sinó que el juny de 1887 van obrir un col·legi amb tres alumnes al carrer Fournàs i abans d’un mes ja en tenien 32, d’alumnes. Després van construir el gran col·legi de la Immaculada al carrer Claveria, el 1889; el Sagrat Cor, davant de l’església de la Mercè, el 1892, i el de Santa Eugènia, el 1962. Els tres tancats perquè el 1975, aquest estiu farà cinquanta anys, van obrir l’actual col·legi, al cantó del Güell i en terrenys de les Hortes de Santa Eugènia, amb un disseny agosarat, en pavellons octogonals, dissenyats pels arquitectes Josep Maria Pla Torras i Joan Maria de Ribot i de Balle.

Escric tot això perquè ara mateix fa quaranta-sis anys, s’estava enderrocant el primer col·legi dels Maristes, situat entre els carrers Claveria i Miquel Oliva Prat, a tocar de la catedral. Un casalot immens on durant vuitanta-sis anys van fer els seus estudis molts gironins, de la ciutat o de les comarques, aquest en règim d’internat. L’entrada oficial era pel carrer Claveria, que recordo estret i humit. Molts alumnes, però, hi arribàvem per la plaça del Correu Vell, on hi havia les escales que ens portaven al pati de baix, just abans d’arribar al casalot que teníem batejat com can Pela, perquè era el que ens reclamaven els propietaris de la casa cada vegada que hi penjàvem la pilota de futbol. N’hi vam penjar moltes. Hi vaig passar cinc cursos. Hi havia tres patis: el de baix, on jugàvem a futbol o a saco, com si fos un frontó; el pati de dalt, amb cistelles de bàsquet, on fèiem fila per entrar a classe, i un petit pati inferior on, al cantó de la muralla, es feia minibàsquet.

Quan els Maristes van deixar el Barri Vell, l’edifici es va vendre per deu milions a l’Ajuntament de l’alcalde Ribot, que va decidir tirar-lo a terra. El primer Ajuntament democràtic va decidir fer-hi uns jardins ara batejats amb el nom dels Germans Maristes. Guardo molts record d’aquell gran edifici. Era internat i amb molts alumnes a mitja pensió. No era el meu cas i feia el camí des de Santa Eugènia fins a Claveria quatre cops al dia. Tenia un cinema i a la meva època s’hi feia batxillerat. Ens escapàvem, de més grans, per anar a comprar entrepans a ca la Medina, un bar al mateix carrer. I amagàvem el paquet de tabac a les pedres dels carrers estrets que tan bé va descriure Josep Pla a Girona, un llibre de records. Pla va estar-hi intern i ha deixat escrita la impressió que li va causar la catedral quan la va veure des de la tartana a Pedret, i també dels carrers que portaven al col·legi des de la pujada del Seminari. Amb l’enderrocament hi va haver molts anys un gran buit, un esvoranc. Ara els jardins són tranquils, potser massa. Ho recordem els que hi vam passar tantes hores, en aquell col·legi de la vella Girona, que, com va escriure Pla, “és una ciutat una mica humida, d’un color gris molt acusat, i, si fos possible que la paraula reuma ens evoqués un color determinat, Girona seria de color reumàtic”.