La imatge desesperada dels partits independentistes intentant ressuscitar el peix al cove comença a fer vergonya aliena, i això, en si mateix, ja és un efecte polític. En aquest sentit, el caràcter generalitzat de la condonació del Fons de Liquiditat Autonòmica ha sepultat els intents d’ERC de fer veure que aquesta decisió del govern del PSOE és el resultat d’una negociació bilateral, especialment perquè la comunitat autònoma més beneficiada és Andalusia. I això sense que ni tan sols estigui clar que el govern andalús –del PP– accepti els diners que se’ls estan oferint sense ni tan sols demanar-los. El café para todos s’imposa sempre i els intents per fer veure el contrari ja no tenen cap influència entre l’electorat català. El PSOE decideix i, a Catalunya, el PSC administra, no hi ha més.

Passa el mateix amb la llei d’amnistia, l’altre resultat visible de la negociació entre Junts i ERC i el PSOE. S’ha aplicat extensivament a qualsevol policia que agredís els ciutadans que van defensar el referèndum de l’1 d’octubre, però els jutges es neguen a fer-ho amb la major part dels activistes i polítics catalans. El resultat és que les elits independentistes han proporcionat una impunitat absoluta als agressors a costa dels agredits, i això, paradoxalment, sense que ni tan sols els hagi proporcionat la descàrrega penal que buscaven. El darrer sarcasme ha estat amnistiar un mosso que va colpejar Josep Costa, exvicepresident del Parlament, en una manifestació independentista contra la cimera hispano-francesa del 2023. El jutge, en la resolució, arriba a escriure que “pot semblar que res no guarda relació amb el procés independentista català”. És a dir, se’n fot. Arribats a aquest punt, l’existència dels partits independentistes només té sentit i utilitat per al PSOE, no pas per a les bases socials del catalanisme polític. I, en política, quan el bloqueig és total es converteix en l’avantsala de canvis profunds que, a hores d’ara, comencen a ser urgents.