Peix per al cove andalús

La imatge des­es­pe­rada dels par­tits inde­pen­den­tis­tes inten­tant res­sus­ci­tar el peix al cove comença a fer ver­go­nya ali­ena, i això, en si mateix, ja és un efecte polític. En aquest sen­tit, el caràcter gene­ra­lit­zat de la con­do­nació del Fons de Liqui­di­tat Autonòmica ha sepul­tat els intents d’ERC de fer veure que aquesta decisió del govern del PSOE és el resul­tat d’una nego­ci­ació bila­te­ral, espe­ci­al­ment perquè la comu­ni­tat autònoma més bene­fi­ci­ada és Anda­lu­sia. I això sense que ni tan sols esti­gui clar que el govern andalús –del PP– accepti els diners que se’ls estan ofe­rint sense ni tan sols dema­nar-los. El café para todos s’imposa sem­pre i els intents per fer veure el con­trari ja no tenen cap influència entre l’elec­to­rat català. El PSOE deci­deix i, a Cata­lu­nya, el PSC admi­nis­tra, no hi ha més.

Passa el mateix amb la llei d’amnis­tia, l’altre resul­tat visi­ble de la nego­ci­ació entre Junts i ERC i el PSOE. S’ha apli­cat exten­si­va­ment a qual­se­vol poli­cia que agredís els ciu­ta­dans que van defen­sar el referèndum de l’1 d’octu­bre, però els jut­ges es neguen a fer-ho amb la major part dels acti­vis­tes i polítics cata­lans. El resul­tat és que les elits inde­pen­den­tis­tes han pro­por­ci­o­nat una impu­ni­tat abso­luta als agres­sors a costa dels agre­dits, i això, para­do­xal­ment, sense que ni tan sols els hagi pro­por­ci­o­nat la descàrrega penal que bus­ca­ven. El dar­rer sar­casme ha estat amnis­tiar un mosso que va col­pe­jar Josep Costa, exvi­ce­pre­si­dent del Par­la­ment, en una mani­fes­tació inde­pen­den­tista con­tra la cimera his­pano-fran­cesa del 2023. El jutge, en la reso­lució, arriba a escriure que “pot sem­blar que res no guarda relació amb el procés inde­pen­den­tista català”. És a dir, se’n fot. Arri­bats a aquest punt, l’existència dels par­tits inde­pen­den­tis­tes només té sen­tit i uti­li­tat per al PSOE, no pas per a les bases soci­als del cata­la­nisme polític. I, en política, quan el blo­queig és total es con­ver­teix en l’avant­sala de can­vis pro­funds que, a hores d’ara, comen­cen a ser urgents.