Keep calm
Extremistes per avorriment
Un membre del govern dels Estats Units apareix dalt d’un escenari fent el ximple amb un xerrac mecànic acompanyat del president de l’Argentina, un altre personatge histriònic i estrambòtic. Setmanes abans el mateix individu havia aixecat el braç en públic tot fent una salutació feixista. L’hoste de la Casa Blanca es dedica a difondre l’extravagant idea de convertir Gaza en un complex turístic. Un raper negre empra la seva pàgina web per vendre samarretes amb propaganda nazi, cosa que faria riure si no fos que en realitat fa pena. No cal anar a l’altra banda de l’Atlàntic: tenim exemples ben a prop de discursos d’odi encaminats a cridar l’atenció constantment per tots els mitjans. Comenten els experts que vivim un auge global de l’extrema dreta, però també ens hem de plantejar fins a quin punt aquest premi a la pallassada i a l’astracanada no respon a una mena d’avorriment col·lectiu. No negarem que la ultradreta va a l’alça, sinó es dedicarien a fer-se veure d’altres formes, però és interessant plantejar-se quina part de tot això respon al que alguns pensadors han anomenat “novolatria” o, el que és el mateix, l’afany constant de novetats. Explica el filòsof Daniel Innerarity que el mercat polític d’avui dia segueix la mateixa lògica que el món de la moda: calen coses noves, que entrin pels ulls a l’elector. Sentencia que “la novetat està sobrevalorada en la política actual”. La indústria del prêt-à-porter electoral ha trobat una escletxa en la pretesa rebel·lia de trencar els consensos de postguerra occidentals. Cosa semblant feia Sid Vicious, membre dels Sex Pistols, quan es passejava amb una samarreta amb l’esvàstica per a escandalitzar. La diferència essencial és que ell era membre d’un grup de punk, mentre que els d’ara remenen milions, institucions públiques i, alguns d’ells, botons nuclears. Ves que fugint del tedi no fem alguna desgràcia.