La mà de l’home

Llegeixo amb l’interès dels qui som profans però curiosos en aquestes coses de l’espai i les noves tecnologies que al World Trade Center de Barcelona s’ha fet aquesta setmana una jornada sobre l’ús de tecnologies espacials en la gestió del risc de desastres com ara les inundacions, els incendis forestals i els terratrèmols. Polítics, instituts de recerca i el sector privat s’han trobat per veure com abordar la gestió fent ús de les tecnologies per satèl·lit i millorar així la capacitat de resposta i la reducció de riscos dels cossos de seguretat i emergències davant els fenòmens extrems. Llegeixo, prou encuriosida, que s’han fet simulacres en directe que han mostrat el potencial de les tecnologies espacials en situacions d’alarma: un de salvament marítim al Port de Barcelona i un altre d’enviament d’alertes a la població via satèl·lit. Interès i curiositat que es van cobrint d’una pàtina de desconfiança, mentre llegim que el programa espacial de la UE “ofereix un suport fonamental per a la resposta d’emergència, ajudant les autoritats a prendre decisions més ràpides i basades en dades que salven vides i protegeixen les comunitats”. I, és clar, aquí s’encén la guspira de la indignació. Perquè si l’autoritat que ha de prendre les decisions quan toca, en el moment precís per evitar les morts quan l’aigua ja baixa imparable i la dana ja s’ha emportat unes vides que no havien estat alertades, no ho fa, poc hi podran fer les infraestructures de satèl·lit. Mentre sigui la mà de l’home, si l’home es diu Mazón, qui hagi de prémer el botó –vingui de l’espai o de més enllà– per salvar vides, malament rai.