El gris i el blau

Els alemanys estan a punt d’entrar a París. Des d’una finestra vestida amb cortines de quadres Vichy, l’Ilsa explica a en Rick que la Gestapo dona instruccions a la població de com actuar. Per afegir-hi: “El món s’ensorra i nosaltres ens enamorem.” Abans han begut xampany mentre en Sam, al piano, canta aquella melodia nostàlgica que parla dels petons que sempre són petons, i de l’amor, que sempre és la mateixa vella història. I els mira, amb ulls esbatanats, per concloure “que el món sempre acollirà els amants”. El pianista s’afegirà al brindis recordant que la copa de xampany “endolceix l’ocupació”. És l’escena abans de l’abandó, amb la gavardina d’en Rick intentant repel·lir una pluja intensa, perquè el clímax passional sempre succeeix llançant els paraigües; xops. Cada vegada que llegeixo “Tercera Guerra Mundial” o algú la pronuncia, al Despatx Oval, exaltat i renyant un altre president, tensant la corda esquinçada d’un món ja ensorrat, penso en l’Ilsa enamorada a París. En l’èpica de la història, grandiloqüent, el refugi rau en l’heroisme de la quotidianitat: la nevera buida, una trucada inesperada, una abraçada amical, un cafè al sol, la primera flor del llimoner... La meva frase favorita de Casablanca, la pronuncia Rick, vulnerable, quan es retroba amb l’Ilsa i amb el passat: “Recordo cada detall. Els alemanys vestien de gris i tu, de blau.” Mentre el món s’ensorra, vivim gràcies als detalls.