Apaguem Trump

A finals de gener, el dia que el Girona va jugar a San Siro Champions contra el Milan, vàrem agafar un taxi a la plaça del Duomo. El conductor va resultar ser un rot. Un rot pudent d’home que donava indicacions amb una impertinència que feia ferir i que ni va arribar a usar monosíl·labs per contestar. El meu nebot, assegut al davant, perplex com el que més amb la situació, va enunciar silenci. “No preguntaré res més. Ens ha tocat la simpatia personificada”, va dir. El taxista es va transformar. Amb un to altament provocatiu i amenaçador, lluny de la indiferència dels primers minuts, ens va sentenciar. “La simpatia non e una prerrogativa de mi trabajo”, va xampurrejar amb to alt, i gesticulant amb una mà mentre mantenia l’altra al volant. Vàrem fer silenci fins a l’hotel. No sé ni si ell va dir ciao quan vàrem baixar. Nosaltres no. Això és l’esbroncada oval de Trump i Vance a Zelenski. Aquests tipus estan convençuts, com el taxista de Milà, que la simpatia no és una prerrogativa del seu treball, i els hem de fer una apagada general. El silenci com a menyspreu. El pitjor menyspreu per a un governant és el silenci del seu poble. És de les coses ben dites que va dir Robespierre. Apaguem Trump. L’han elegit democràticament president, és cert. Però és una andròmina, es comporta com un rot i no tinc cap necessitat d’aguantar-lo. Si l’apaguem queda en tan poca cosa... com la teleporqueria sense audiència. Jo tanco caixa. Prou Trump!