Un bon acord, amb lògics contrapunts

L’acord que han subscrit el conseller d’Economia, Antoni Castells, i el vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, admet poques esmenes a la totalitat. Les grans xifres que s’hi recullen gairebé satisfan les demandes més exigents per al 2008. És veritat que la inversió del 18,8 per cent del PIB no inclou tots els ministeris ni tots els conceptes territorialitzables, però els més de 4.200 milions pactats representen un gran avenç.

Dit això, també és cert que cal esperar la publicació dels comptes de l’Estat per fer-ne una lectura amb tots els elements necessaris. Per tant, és lògica la prudència dels analistes i els experts, que demanen més temps. Aquest és un país que, en els darrers trenta anys, ha estat menyspreat pressupostàriament per l’Estat. Qualsevol precaució que es prengui ara abans de llançar les campanes al vol és del tot justificable.

A part de la gran xifra hi ha els detalls, que també cal conèixer. Per exemple, la revisió a l’alça de la inversió de l’Estat a Catalunya el 2007 supera les previsions dels més optimistes. Encara que l’Estat aboni la diferència de manera progressiva, quan ho acabi de fer la xifra final superarà la que demanaven Convergència i Unió, Esquerra Republicana i fins i tot l’informe de la Cambra de Comerç. Cal destacar igualment la clàusula de transferència directa per a aquelles inversions que no hagin estat executades a final d’exercici i el blindatge d’un “marc estable d’inversions” fins als pressupostos del 2013.

Si tot és com sembla, el govern de José Montilla s’haurà anotat un punt important. Alhora haurà donat l’oxigen que necessitava a un Estatut desprestigiat, que havia estat qüestionat darrerament fins i tot per l’expresident Pasqual Maragall. Aquesta gran inversió ha estat possible, precisament, per l’Estatut. Fins i tot el cap de l’oposició, Artur Mas, pot ara reivindicar de nou el paper determinant que van tenir ell i la federació nacionalista en la seva aprovació.

Catalunya pot superar ara una assignatura llargament pendent. En aquest nou context les reticències de CiU i Esquerra són el contrapunt necessari per no perdre ambició nacional. Però, lògicament, han de partir de la realitat, que aquesta vegada no ha estat tan adversa com de costum.