El Dia Internacional de la Dona

Enguany fa 50 anys que l’Assemblea General de l’ONU declarava el 8 de març el Dia Internacional de la Dona per reivindicar la lluita de les dones per assolir els mateixos drets que els homes, tot i que en alguns països ja es celebrava des del 1911. Els orígens de la lluita cal situar-los en els canvis de la Revolució Industrial, que incorpora al treball assalariat moltes dones i nens. Però les dones, a més de cobrar un salari inferior al dels homes, havien de fer les feines de la casa i cuidar els fills i les persones grans.

A mitjans del segle XIX tenen lloc les primeres protestes i el 1848 la Declaració de Seneca Falls (EUA) denuncia per primera vegada la supeditació de la dona a l’home en el matrimoni i en la custòdia dels fills, que li han manllevat el dret a la propietat inclòs el salari si treballa i li han tancat les portes a l’educació i a les universitats, i es reclama el dret al vot i a participar en la vida pública en política, a l’Església i a la societat. Sobre la data del 8 de març s’ha assenyalat la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857 o de 1908, quan les treballadores del sector tèxtil van fer una vaga en què participaren unes 40.000 dones, tot i que era diumenge. Els propietaris de la Cotton Textile Factory de Nova York van tancar la fàbrica amb les obreres dins. Un incendi va acabar amb la vida de més de 120 dones. I encara, l’incendi de Triangle Shirtwaist de Nova York del 25 de març de 1911, on van morir 146 treballadors, moltes joves immigrants europees.

Paral·lelament, des de mitjans del segle XIX, les sufragistes estatunidenques i britàniques reivindicaven el dret a votar. Finalment, les socialistes nord-americanes van fixar el darrer diumenge de febrer de 1908 com el Dia de les Dones i la reivindicació del sufragi femení. El 1910, les socialistes europees proposaven el 19 de març per reclamar el vot, la llibertat i la pau. Un any després sortien al carrer més d’un milió de dones als EUA i a Europa per exigir votar. Els primers països on ho van fer van ser Nova Zelanda (1893), Austràlia (1902), Finlàndia (1906), el Regne Unit (1918) i els Estats Units (1920 a les eleccions presidencials).

A Catalunya, la primera protesta va ser la vaga de 3.500 treballadores del sector tèxtil el 1881 a Igualada. Exigien millors condicions de treball. Les primeres eleccions on van votar les dones a l’Estat espanyol van ser les del novembre de 1933. Un any abans s’havia aprovat la llei del divorci i el desembre de 1936 s’aprovava a Catalunya el Decret d’Interrupció Artificial de l’Embaràs, mentre al govern de la República s’encallava el projecte de llei d’avortament de la ministra anarquista de Sanitat Federica Montseny. Amb la dictadura tot se’n va anar en orris.

A les dècades dels seixanta i setanta del segle XX el moviment feminista es va reprendre amb força. Però a dia d’avui encara queda molt camí per recórrer: una bretxa salarial molt gran; una violència masclista i vicària en augment, també el proxenetisme i el tràfic de dones; l’ablació del clítoris és una plaga en molts països africans; la discriminació de la dona i els càstigs corporals són freqüents en gairebé tots els continents i sobretot en alguns països musulmans que s’emparen en la religió per justificar una manifestació extrema del patriarcat, també present de forma menys salvatge a Occident, on la conciliació familiar i la igualtat en l’accés a càrrecs directius en el sector privat o públic i en els partits polítics és un privilegi masculí. Per Temma Kaplan el moviment #MeToo empelta amb la lluita pels drets civils i de les dones afroamericanes que des del segle XIX lluiten per la igualtat de drets i amb la campanya d’Anita Hill contra el nomenament per al Tribunal Suprem de Clarence Thomas (presumpte abusador sexual, ultraconservador, contrari a la legalització de l’avortament i els drets dels homosexuals).

Però la brutalitat més punyent del patriarcat és el feminicidi: a la segona dècada d’aquest segle es calcula que unes 66.000 dones han mort de forma violenta cada any a tot el món; 25 països dels 104 dels quals es disposa de dades concentren el 47% de les dones assassinades. A Mèxic assoleix característiques d’extermini ritual (3.952 víctimes el 2020; 3.578 el 2023): moren deu dones víctimes de la violència masclista cada dia davant la indiferència de la justícia i les forces policials. Això indica feblesa institucional, manca de respecte per l’estat de dret, corrupció i una administració de justícia que deixa les dones sense protecció legal enfront d’una violència masclista generalitzada i sistemàtica.

(A la Susanna Tavera, ‘in memoriam’)