L’impossible

En el segon discurs d’investidura, Donald Trump va reiterar que faria les polítiques que havia promès en campanya, però al mateix temps va deixar anar una de les seves frases llampants: “En aquest país som especialistes a fer l’impossible.” No s’ha parlat gaire –i és ben remarcable, s’hauria d’estudiar a fons– de la importància que ha tingut per a Trump, i per a més d’una generació d’empresaris nord-americans i europeus, tot allò que es coneix popularment com a “pensament positiu”: la suposada capacitat de fer realitat els propis somnis només amb la dèria de ser-hi fidel, continuar perseverant en allò que es desitja, però sobretot desitjar-ho tan fortament que l’univers sencer sigui capaç d’alinear-se a favor nostre per concedir-nos-ho. Hom pot convertir-se en un imant de riquesa i glòria només de veure-ho, abans, vivament, davant dels ulls, amb la força del desig i del pensament positiu. La resta només és feina, fer el que calgui per arribar i moldre.

Consegüentment, forma part d’aquesta mena de pseudoreligió del pensament positiu pensar que hi ha una mena de providència que vetlla per nosaltres, i que serà capaç de donar-nos allò que creiem merèixer, i només perquè la creença de merèixer-ho ja ens fa dignes del do. Donald Trump creu en aquesta mena de coses; ho ha escrit en els seus llibres d’autoajuda empresarial, en els manuals en què divulga com es pot triomfar i fer-se milionari, que contribuïren al seu moment a fer-lo encara més popular i ric. Per a ell, fer diners és una forma d’art, com ho era per a Andy Warhol, a qui, per cert, va encarregar un seguit de quadres per al vestíbul de la Torre Trump de Nova York. Trump es fa seva aquesta cita de Warhol en un dels seus manuals: “Ser bo en els negocis és el tipus d’art més fascinador. Fer diners és art, i treballar és art, i els bons negocis són el millor art.” Trump no és més que un deixeble, un aprenent del pensament positiu, sí, però també d’aquella filosofia postmoderna de desconstrucció de la veritat objectiva, que als mateixos anys setanta començava a fer furor a les universitats.

Es vulgui o no, la seva és una història de superació. Quan es passeja ara per la Franja de Gaza i hi veu un terreny amb moltes possibilitats d’explotació turística, no està fent més que aplicar allà la mateixa mena de pensament –de visió– que va posar en marxa a les zones de Nova York on, a finals dels anys setanta del segle passat, hi havia també enormes bosses de pobresa, criminalitat i ruïna. Trump va fer hotels enmig d’un Nova York devastat, i va fer així el seu primer dòlar, al marge de la constructora de pisos barats del seu pare. Aquest home ha estat tota la vida fent l’impossible, i fent-ho precisament perquè li diuen que no hi ha res a fer. Era impossible que fos president, i va guanyar les eleccions contra Hillary Clinton; era impossible que fos reelegit, i allà el tornem a tenir, empès pel pensament positiu, que és el que afirma, com no pot ser d’una altra manera, que tots acabarem feliços i milionaris. Ara, a més, ha sobreviscut a un atemptat mortífer; què hi pot haver de més encoratjador, sobretot quan creus que la providència està de part teva?

Que tota realitat –o que tota veritat– no és més que una construcció social, ideològica, feta des de posicions de poder i privilegi és una filosofia que, derivada de certs escrits de Nietzsche, es començava a popularitzar llavors, sobretot quan provenia de certs pensadors francesos, que aquells mateixos anys s’anaven convertint en estrelles intel·lectuals als EUA; així Foucault, Lyotard i Derrida. Però Trump no aprèn aquestes martingales llegint cap d’aquests assagistes abstrusos; no, Trump ho aprèn del seu mestre i mentor, l’advocat Roy Cohn, un personatge sinistre que va ajudar el senador McCarthy en la caça de bruixes i va contribuir a portar a la cadira elèctrica el matrimoni Rosenberg. Cohn va ensenyar a Trump que per avançar s’havia d’atacar, atacar i atacar; que sempre s’havia de negar tot el que no convenia admetre, i que la derrota era només una interpretació de la realitat d’un mateix, per la qual cosa, per tant, qualsevol fracàs només havia de ser jutjat com un estadi més cap a l’ascens… I així estem; siguem positius, tot acabarà bé: sobretot perquè ens consolem pensant que aquests personatges bojos no poden guanyar –quan, de fet, no saben fer altra cosa.