Jo vaig patir Franco

En una recent conversa amb Anna Sallés, vídua de l’enyorat escriptor Manuel Vázquez Montalbán i companya seva en una llarga trajectòria d’activisme d’esquerres, la professora posa el dit a la llaga: “Durant la lluita antifranquista vam aprendre a no tenir por, o a normalitzar-la, sense adonar-nos que els que passaven por de veritat eren els nostres fills.” Té tota la raó del món, els que ara ans apropem a la jubilació, i que l’any 1975 teníem entre deu i quinze anys, recordem perfectament aquella sensació permanent de malestar. No feia falta que els teus pares fossin polítics o sindicalistes en la clandestinitat, la por s’havia normalitzat però surava permanentment al nostre entorn, també en les famílies treballadores apolítiques, en què l’única mostra de dissidència es reduïa a escarnir el Generalíssim de forma domèstica, la seva veu de flauta i el tremolor incontenible del braç, quan cada Nadal ens desitjava bon any en el seu ridícul discurs televisat. Érem nens, la nostra obligació era estudiar i passar-ho bé, no pas haver de patir la pressió de la teranyina d’aràcnid que teixia el règim. Especialment elles, convé recordar-ho en un dia com avui, que tenien de propina una assignatura que ja ho diu tot: Enseñanzas del hogar. Per als desmemoriats cal recordar-ho, també: apreníem lengua española i lengua estrangera (francès), però fins al 1979 la nostra EGB no va incorporar la llengua catalana. Molta por vam passar després, com també recorda la professora Sallés, la nit del 23-F del 1981 quan Tejero va segrestar els diputats del Congrés engegant trets al sostre i cridant el tristament famós “Todo el mundo al suelo”. A casa els pares se’n van anar a dormir, suposo que per aparentar normalitat i no espantar-nos encara més, però un servidor va ser dels que es van quedar clavats davant la tele fins que de matinada va sortir el rei a dir que la democràcia s’havia salvat. Al cap dels anys no sabem del cert quin va ser el seu paper i si la democràcia es va salvar malgrat ell. Per això a nosaltres no ens cal cap conferència ni cap exposició per recordar-nos qui era Franco, ara que es compleixen cinquanta anys de la seva mort, ho vam patir prou per saber-ho de sobres. Però resulta que un de cada quatre joves d’entre divuit i vint-i-quatre anys afirma que votaria Vox si ara hi hagués eleccions generals, segons el recent estudi del CIS. Els envejo no haver hagut de patir Franco. I, sobretot, els desitjo que per culpa del seu propi vot no l’acabin patint.