El gran assetjament

Es pot suposar que ningú que va veure l’intent d’humiliar Volodímir Zelenski a l’Oval Office el divendres 28, encara no l’ha oblidat pas, en part perquè la tendència de la premsa internacional ha estat fer declaracions ben dramàtiques sobre el significat global d’aquesta diguem-ne conversa (per exemple, The Washington Post ha dit que ja ha començat “la fi de l’Occident geopolític”). Però la discussió entre Zelenski d’una banda i Trump i Vance de l’altra no era pas tan dramàtica, ans al contrari, s’assemblava més aviat a una picabaralla a crits en un vestidor estudiantil instigat per un home tan poc empàtic com incapaç d’adonar-se que no sempre té la raó, amb el suport d’un VP que sabia bordar en el moment just. Zelenski presideix un país que va entrar en guerra el 2014 (2015, segons Trump, com si el president d’Ucraïna no sabés en quin any Putin n’havia annexat una part gens negligible) i que va ser envaït de ple el 2022, amb desenes de milers de morts, ferits i desapareguts, entre civils i soldats. Atesa la gravetat de la situació, és impossible que Zelenski i la Casa Blanca no haguessin preparat aquesta visita fil per randa, tal com se sol fer abans de totes les visites diplomàtiques, arreu del món. Però l’assetjament verbal de Trump i Vance contra Zelenski –tot descrivint una possible visita a Kíiv de “gira propagandística” i dient que Zelenski hauria de provar la diplomàcia (amb un líder que no hi creu) i insistint que Zelenski fes el tracte amb Putin que Trump vol que faci, perquè no té “prou cartes”... Aquest bullying tenia tota la pinta d’haver estat planificat feia poc perquè POTUS havia decidit de cop que volia una excusa per fer el que ja acaba de fer: tallar el suport militar a Ucraïna i fer manetes amb l’habitant principal del Kremlin i així fer realitat el que possiblement –coneixent-lo a ell– és la seva ambició secreta: guanyar el premi Nobel de la pau.