Feminisme i noves masculinitats

La segona dècada del segle XXI es presenta especialment complexa per al feminisme. Moltes de nosaltres pensàvem que aquesta era es distingiria per la consolidació de les conquestes de les dones al segle XX i l’obertura de nous camins per continuar construint un món feminista que es distingís per una forma feminista de fer política, per les seves institucions feministes, les seves universitats i escoles feministes.

Però aquest inici de segle ens enfronta a una realitat ben distinta, caracteritzada per l’augment de la violència de gènere, els creixents feminicidis i una onada d’antifeminisme que no sols es desenvolupa entre homes, sinó que també és promogut per dones obertament antifeministes.

No es tracta exclusivament de les dones dels Estats Units, organitzades durant l’última campanya electoral presidencial, que a més d’haver estat clarament manipulades per donar suport a Donald Trump, s’han congregat, com una secta, al voltant de personatges d’ultradreta i han dissenyat una caricatura de la dona nord-americana perfecta, que diu trobar la felicitat en l’obediència i el sotmetiment al marit. Dones que no van recolzar la que podia haver estat la primera presidenta dels Estats Units, i per contra van donar el seu vot a un home que menysprea obertament les dones i les polítiques del qual representen grans retrocessos per a elles.

Per desgràcia es tracta de moviments que proliferen per tot el món, sobretot per les xarxes socials. Moviments misògins, antifeministes i d’ultradreta, semblants al dels Estats Units, però filtrats pels usos i costums de cada context en el qual es desenvolupen. Tots encoratgen les dones a identificar-se amb formes de vida retrògrades que reivindiquen el sotmetiment de la dona enfront de l’home.

Paral·lelament a aquests moviments, ens trobem amb la misogínia digital organitzada en la manosfera, que és com s’anomena la confluència de diversos fòrums virtuals masculinistes, misògins i antifeministes. Alguns es presenten amb caires clarament polítics, mentre que altres intenten aparentar certa neutralitat, però en qualsevol cas el seu punt de convergència és sempre l’antifeminisme i la condemna de les polítiques d’igualtat de gènere, a les quals qualifiquen d’ideologies de gènere. Grups que neguen la violència de gènere i intenten restaurar les masculinitats tradicionals. Sota el paraigua de la manosfera també trobem els anomenats incels o Incel, un acrònim de l’expressió anglesa involuntary celibate, ‘celibat involuntari’. A l’origen, aquest espai pretenia agrupar homes que experimentaven solitud i falta de reconeixement i que buscaven suport mutu i que trobaven consol compartint les seves experiències. Però en poc temps la major part dels fòrums incels van anar derivant en el que actualment són espais on es promou la misogínia i la violència contra les dones. Els joves i no tan joves que participen en aquests fòrums no han pogut construir relacions afectives, sexuals o amoroses amb dones i han convertit el seu sofriment en agressivitat i violència cap a elles. En molts països han arribat a promoure i a consumar la violència extrema cap a les dones. És evident que es tracta de reaccions desesperades enfront de les grans conquestes del feminisme. Si el nostre lloc com a dones en el món ha canviat radicalment, el dels homes necessàriament s’ha modificat. Hi ha els qui han trobat en aquest canvi una gran oportunitat per construir les seves noves masculinitats, però n’hi ha d’altres que viuen aquests canvis com una derrota que els ha arrabassat el poder que durant tants segles havien acaparat.

Segurament les conquestes del feminisme també estan relacionades amb el declivi de la imatge del pare. La dona que accedeix al món laboral trastoca l’ordre familiar patriarcal. La independència i l’autonomia professional, econòmica i sentimental de la dona sembla implicar una amenaça o almenys una gran inseguretat en els homes que s’aferren als rols tradicionals. Sembla que en l’imaginari de l’home, aquestes conquestes només es poden viure com un desplaçament que els fa prescindibles i invisibles.

Però, cal preguntar-nos si la imatge del pare només és sostenible pel patriarcat? O si les masculinitats només estan fetes de masclisme? Si les dones hem estat capaces de guanyar o construir tants nous espais de llibertat sota les asfixiants estructures patriarcals, estic segura que els homes podran trobar el seu nou lloc en el món, perquè en el feminisme no hi ha marxa enrere encara que alguns intentin que així sigui.