El poder de la immigració i les fronteres

Que difícil que està sent que el govern espanyol cedeixi part del poder a Catalunya. Per necessitats de l’aritmètica parlamentària s’arriba a acords per negociar diners i no s’arriba a cap acord concret quan es tracta de transferir poder. S’ha vist aquesta setmana, quan després d’estira-i-arronses i enmig d’un pacte PSOE-Junts l’anomenada delegació de les competències en matèria d’immigració i fronteres és difícil que pugui prosperar. La primera traveta ha vingut perquè el projecte de llei s’ha d’aprovar al Congrés dels Diputats i els vots no quadren. Podem –ara separat de Sumar–, és a dir, el govern central, s’hi oposa rotundament perquè considera que els afers d’immigració han de ser universals. Per a tothom igual, com si a Catalunya fins ara haguéssim tractat diferent els emigrats de la resta d’Espanya. Al marge d’aquest entrebanc n’hi ha d’altres que passen per vies judicials. El Tribunal Constitucional també hi pot fer la traveta.

Serà difícil salvar la competència i Junts pot veure que hi ha bona voluntat al PSOE per apuntalar la legislatura espanyola, però tindrà un nou greuge amb l’Estat. Una nova aixecada de camisa. Qui quedarà descansat és el ministre de l’Interior, Grande-Marlaska. S’hi havia oposat de dalt a baix i al final, tapant-se el nas, ho va haver de signar.

Per una qüestió o altra, l’Estat, via govern central, no cedeix poder. A banda de les traves del dia a dia en els alts funcionaris estatals, els és fàcil aferrar-se que ni Alemanya, ni Suïssa, que tenen lands i cantons, cedeixen les fronteres a ningú.

De mal gust ha estat el tuit del fundador de Podem, Pablo Iglesias –retirat de luxe de la política–, que creu que Catalunya “empresonaria i maltractaria els immigrants”. Lluny estem de tractar-los malament pel fet que la Generalitat pugui tenir unes competències en matèria d’immigració per adaptar-les al país i a les necessitats catalanes.