Com si se’n van a Tombuctú

Segurament vostès ja deuen saber que un banc és aquella entitat que ens deixa un paraigua quan fa sol i que ens el reclama quan plou, perquè el seu negoci és treure profit de les nostres necessitats. Aquesta actitud –i no cap altra– és la que ha fet prosperar les persones i les entitats que s’han dedicat a la custòdia de béns i de cabals i al prestadorisme, des que el món és món i l’ésser humà va descobrir la cobdícia. No hi ha marge per al sentimentalisme ni obra social sense retorn comercial. Per això no cal fer gaires escarafalls ni deixar-se impressionar pels que ara aplaudeixen amb les orelles quan La Caixa diu que torna a fixar la seva seu a Catalunya –tot i que només ho fan Criteria i la Fundació La Caixa, perquè CaixaBank roman a València– i quan, fa unes setmanes, també ho va fer el Banc Sabadell. Les persones que dirigeixen les entitats financeres sempre estan molt ben informades i l’octubre del 2017 sabien perfectament que, passés el que passés –i el més probable és que passés el que va passar– els seus interessos no correrien cap risc. Si van prendre la decisió de treure les respectives seus de Catalunya –on havien nascut de l’emprenedoria burgesa a principis del segle XX– va ser exactament per les instruccions rebudes des de les altes institucions de l’Estat, que requerien la seva col·laboració per crear sensació de pànic i donar una lliçó de càstig. I si ara han decidit tornar, no és per altra cosa que per reforçar la idea que l’actual clima polític –amb l’independentisme disgregat i retornat a la cleda del pacte i l’unionisme governant la Generalitat– és la normalitat que pertoca. És a dir: aquestes entitats també han format part d’una altra branca de l’operació Catalunya, molt més àmplia i políticament transversal del que sovint volem veure i creure. Per això és absolutament irrellevant que es quedin allà on eren, que tornin o que se’n vagin a Tombuctú.