I Jordi Pujol va ser president

El 20 de març de 1980, avui fa 45 anys, era dijous i es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la República. En menys de quatre anys les coses havien canviat molt i amb la caiguda de la dictadura –o potser seria millor dir amb la mort del dictador– els ciutadans havien estat cridats força vegades a les urnes. Per votar la llei de la reforma política del 76, a les eleccions generals de juny de 1977, per acceptar o no la Constitució al 78, a les generals de 1979 i a les eleccions municipals d’abril del 79, aquestes dues separades només per un mes i dos dies. I encara faltava el referèndum del 25 d’octubre de 1979, en el qual el poble català va ratificar l’Estatut d’Autonomia amb el 88,6% de vots afirmatius tot i la forta pluja. El mateix dia es va fer el referèndum al País Basc.

Els bascos es van avançar i van fer les seves eleccions el 9 de març de 1980. Va guanyar el PNB i Carlos Garaikoetxea va ser investit lehendakari. Onze dies després van ser els catalans els que van poder elegir el seu Parlament. De fet, al diari sempre hem volgut parlar de les eleccions al Parlament per no dir-ne autonòmiques, cosa que encara fan molts i que en realitat és el que són.

Aquell dijous 20 de març del 80 va ser un dia emocionant. Tothom donava per fet que el PSC, amb Joan Reventós de presidenciable, i el PSUC, amb Josep Benet de candidat, podrien formar govern, perquè havien estat els vencedors a les anteriors eleccions. El president de la Generalitat provisional, Josep Tarradellas, havia mogut fitxa per continuar en primera línia, però finalment no es va presentar a les eleccions. I van guanyar Jordi Pujol i Convergència i Unió. En aquells dies es comentava que hi havia dues persones al país que no podien dormir: Joan Reventós per si era elegit president de la Generalitat i Jordi Pujol per si no ho aconseguia. Pujol va jugar bé les seves cartes. Els anys d’activisme, els fets de Palau, la presó, CC, Banca Catalana, tot plegat li va donar una victòria inesperada per a tothom menys per a ell. Va aconseguir 43 diputats, deu més que el PSC. El PSUC en va tenir 25 i els Centristes de Catalunya CC-UCD, 18. Va ser una grata sorpresa que l’ERC d’Heribert Barrera legalitzada feia poc tingués 14 diputats. I en van entrar dos del Partit Andalucista de Rojas Marcos, els primers que van parlar en castellà al Parlament, fet que provocava que el diputat Marçal Casanovas s’aixequés de l’hemicicle.

Pujol va guanyar i va poder formar govern amb els vots d’ERC i l’abstenció de CC-UCD. Després van venir les majories i el president Pujol va guanyar i governar durant sis legislatures. CiU va ser el partit amb més escons en les deu primeres legislatures, tot i que no va governar el 2003, quan Pasqual Maragall va ser president, ni el 2006, amb José Montilla. El 2015 va ser el mandat de Junts pel Sí i després els guanyadors van ser Ciutadans, el 2017, i el PSC el 2021 i el 2024. Però al 1980 va ser el primer cop de les nostres. Teníem Estatut, Parlament i un futur polític engrescador. Ara tothom ho analitza segons com li ha sortit la jugada, però el que s’ha perdut és aquella innocència esperançadora.