La balaclava

Me’n vaig emprovar una que era d’un rosa pastel com si el matís cromàtic endolcís el concepte: un passamuntanyes negre, de motorista, de lladre de pel·lícula. Fa pensar també en un botxí a punt de tallar-li el coll a Anna Bolena. Però quan me la vaig posar em vaig sentir com si portés una malla metàl·lica i fos Joana d’Arc en el setge d’Orleans. Resulta que és una indumentària militar, de quan els soldats britànics eren a la guerra de Crimea. A la foto publicitària, la model protegeix el coll i els cabells amb aquesta peça que als anys setanta va lluir Jackie Kennedy, i amb aquesta benedicció icònica d’estil, a les xarxes, se’l posen les noies que expliquen com es maquillen i s’emproven vestits i joies que els envien les marques. La moda d’hivern ha desterrat les gorres de llana amb un pompó per la balaclava. Me la vaig posar i m’engavanyava; no em sentia la Caputxeta Vermella o dins una pel·li de Godard en un cafè del bulevard Saint Germain com quan em poso boina. M’oprimia; tenia una sensació d’ofec al coll i no d’escalf. Cobrir-se el cap no és només estètica, sinó que t’identifica; del que sigui. A Margarita Manso i Maruja Mallo de la Generació del 27 les van apedregar a la Puerta del Sol quan van treure’s el barret. Era la transgressió, l’acció rupturista de les artistes. Mallo deia que el barret congestionava les idees i calia alliberar-les. També hi eren Lorca i Dalí, però sempre se les assenyala a elles. El cos i el cap de la dona és el boc expiatori de les imposicions socials.