Lletra petita
La pinça
L’estupefacció és inevitable per la reacció d’una esquerra pretesament defensora dels drets de les persones que considera que té el dret de prejutjar quan el destinatari és un rival polític i ho fa amb aquell deix de superioritat moral que no se sap ben bé en què se sosté. La perplexitat ve a tomb de com s’ha acollit la delegació de competències sobre immigració acordada entre Junts i el PSOE. Abordant l’anàlisi des de la política, s’ha de concloure que aquestes esquerres –alguna d’allà i alguna altra d’aquí– estan formant una pinça amb la dreta extrema i l’extrema dreta. Però mentre aquests últims posen a la diana els seus dimonis de sempre (els traïdors Sánchez i Puigdemont) amb la retòrica de sempre (“España se rompe”, que si fos veritat ja seria pols), l’altre braç de la pinça brama que la delegació de competències obre la porta al racisme institucional. I fins aquí podríem arribar...
En primer lloc, que potser sostenen que la Generalitat aplicarà una legislació diferent a l’estatal? Està dient Ione Belarra (per posar nom a un dels dits acusadors) que Salvador Illa és un xenòfob? Perquè fins al 2028 seria ell el responsable d’exercir les competències... Més: quin fonament té la por a un hipotètic retorn de Junts a la Generalitat quan la política d’immigració del govern de l’Estat, en gairebé set anys al poder, no ha fet res per tancar centres d’internament d’immigrants i manté Grande-Marlaska com a ministre d’Interior? I quin sentit té aquesta acusació als juntaires –més o menys explícita– d’agafar la bandera de la immigració per protegir-se d’Aliança Catalana? Que potser se li ha de continuar regalant a la ultradreta –sí, xenòfoba– perquè es continuï inflant a les institucions? El rerefons és el de sempre: l’Estat espanyol és i vol ser irreformable.
Més enllà de la mediocritat partidista, que el fet que unes competències siguin delegades perquè les apliqui un govern més pròxim (i ara, del mateix color polític) mereixi l’epítet de “racista” travessa les ratlles del decòrum, el bon senderi i el sentit d’estat. Insistint en aquest camí prendrem mal. I hi sucaran pa els de l’altre braç de la pinça.
