Maquiavel versió miserable

Entenc La Caixa. Sabent com saben com és de poruc el diner, no ha d’estranyar ningú que fa dos dies asseguressin que ells no es movien, que ja estaven bé on estaven, i que ara diguin que CaixaBank es queda a Alacant, però que la Fundació i Criteria tornen. A començaments de febrer Gonzalo Gortázar anava d’un altre pal. “CaixaBank és on vol.” “De Catalunya se n’acomiada indefinidament.” “Ens sentim particularment valencians.” Però són temps d’escampar i escampen. Una mica aquí i una mica allà. Entenc que escampin, sí. No comparteixo l’alegria desbordada d’alguns pels retorns. Ni els cops al pit que es donen d’altres. Ni comparteixo el repartiment de medalles a què assistim per haver aconseguit l’èxit del retorn. Entenc que La Caixa escampi, ja dic, però hi va un bon tros, a donar cap valor més que el de la pura propaganda a aquest retorn orquestrat d’empreses que varen canviar la seu social i que varen dir que marxaven només per acollonir el personal. Tan ridícul és Sánchez Llibre treballant dia i nit pel retorn com Jordi Turull assegurant que estava signat en el pacte de Brussel·les. Pura propaganda. Pura estratègia de la por. Marxem (que és mentida) si no feu bondat. Tornem quan feu la farina blana. Un canvi de seu és el que ha fet Mercadona. De Tavernes Blanques a Albalat dels Sorells. Oficines noves a cinc quilòmetres de les velles. La resta és política. I no política d’empresa. És Maquiavel versió miserable.