Et dic, li dic, us dic
Ja tinc prou anys com perquè algun desconegut em tracti de vostè. Està bé. Ara que tothom segueix la moda importada de Madrid de tutejar-se tots: els companys de feina, els funcionaris, els subsecretaris, els ministres, els amics de revetlla, els conserges, els col·legues d’escola, els mestres, els barbers, els dependents i tutti quanti, trobo que és d’agrair que algú recordi que al país hi ha unes normes ancestrals que hauria sigut bo de no perdre. Ep, que no parlo pas dels encarcarats senyoria, excel·lència, majestat, i d’altres que els protocols establerts obliguen a emprar. No, em refereixo al quotidians tu, vostè i vos.
– Vos?
Sí. Mireu: als amics, familiars, col·legues, infants i gent de confiança els podem tractar de tu. Hola, Maria, tu sí que ets una joia. Adeu, fins demà. O bé amics meus, m’ho he passat molt bé, però me n’haig d’anar. Adeu-siau. Als superiors a la feina, a les autoritats, als professionals en general, al metge, a l’advocat, al mestre, cal dir-los de vostè. Bon dia tingui. Passiu-ho bé. I si són més d’un, a l’hora d’acomiadar-se podem tornar a l’adeu-siau.
– I el vos?
Esperi, esperi. El vos seria una contracció del vosaltres. És un derivat del plural majestàtic. Nos, el rei: nos, el papa. Vos, senyor, ho mereixeu tot. Certament no seria un tractament gaire habitual en la vida de cada dia. Però la llengua el va salvar per referir-se a persones a les quals devem un respecte especial, gent gran generalment. I vos, què penseu fer per resoldre aquest problema? Si no penseu fer res, adeu-siau. O bé: I vos, pare, quan vindreu a sopar?
– I diu que aquesta moda ve de Madrid?
Potser m’equivoco i tot comença a les escoles infantils, amb les senyoretes fent-se dir de tu pels alumnes menuts, mirant de guanyar la seva confiança. Sap què penso? Que a les dones en general no els agrada que les tractin de vostè, troben que les fa velles. He sentit comentar: He anat a la carnisseria i m’han preguntat què vol senyora? M’he sentit vella de cop.
Ai, la llengua!
