Què en fem, dels records?

La mare està buidant uns armaris i no hi ha dia que no aparegui amb alguna relíquia de la nostra infantesa que ni tan sols érem conscients que conservava. Un dia és el butlletí de notes de cinquè d’EGB, un altre és el ciri del meu bateig, i un altre pot ser perfectament aquella primera disfressa de bailaora que anys després heretaria la germana petita. Si parlem de les fotos, les de les èpoques en què foto que feies, foto que traslladaves al paper, la cosa ja es descompassa. Caixes i caixes d’imatges apilades sense ordre ni concert i alguns àlbums amb una mica més d’ordre i de concert però, sovint, amb una mescla i amb un desori cronològic que no hi ha per on agafar-los. Les mares d’abans, les que no han desertat de la funció de mares però ja acumulen uns quants anys de vivències a les seves espatlles, tenien el costum d’atresorar tot el que arribava a les seves mans. Els armaris de les nostres mares s’han transformat des de temps remots en túnels infinits, si de trobar lloc per als records familiars es tractava. Així que ara, desfer-se d’un record que pertany a un món viscut que no era digital és, per a elles, el més similar a trair la història familiar. Però sempre arriba aquell moment en què has de fer taula rasa, sobretot perquè no vivim en palaus imperials, i és aleshores quan arriba el tràgic moment. Quins records necessitem salvar de la crema? Com mesurem el pes emocional dels vestigis que ajuden a no oblidar allò que vam ser? Qui ens ensenya a triar? És ben curiós com arriba a doldre desprendre’t de records, gairebé arqueològics, que ni sabies que algú anava bressolant. Ha d’existir un terme mitjà entre apropar-se a la síndrome de Diògenes i convertir la caixa dels records en un desert, però busco i no el trobo. Prou feina tinc, ara per ara, a decidir què haig de fer d’un ciri que forma part d’un passat que no puc recordar.