Venim de debats eterns que suggereixen que no hi ha una veritat objectiva que pugui imposar-se i superar la dialèctica de la història, que sovint es concreta en dicotomies: dretes o esquerres, moderats i progressistes a l’Espanya del XIX, el bipartidisme d’aquí i d’allà... Les persones que hem tingut algun contacte amb la història econòmica tenim present especialment la discussió entre proteccionisme i lliurecanvisme. Des dels seus inicis, el capitalisme ha passat per etapes d’obertura al comerç i per altres de tancament, en què s’han utilitzat aranzels i altres instruments per protegir la producció nacional.

Trump ha tornat al poder i, amb ell, sembla haver tornat amb més força que mai el proteccionisme: durant les primeres setmanes de mandat, ha imposat un aranzel general del 10% als productes procedents de la Xina, ha amenaçat amb aranzels del 25% sobre les importacions del Canadà i de Mèxic i ha promès mesures similars contra la Unió Europea. Qui més qui menys l’ha titllat de boig, ja que moltes veus feia anys que havien donat per tancat el vell debat entre proteccionisme i lliure mercat en favor d’aquest darrer: per a aquestes veus, l’evolució de l’economia mundial en les darreres dècades ha significat, en certa manera, la constatació de la superioritat dels models que estableixen una relació entre el lliure comerç i la globalització de l’economia amb més creixement i, en conseqüència, una millora del benestar.

Aquest ha estat el marc de referència des dels anys vuitanta i, durant aquest període, les esquerres, des del moviment antiglobalització fins al TTIP, s’han situat en contra de la mundialització del capitalisme i dels diversos tractats de lliure comerç. Al llarg de 50 anys de neoliberalisme, han denunciat la pèrdua de sobirania que suposaven els diversos processos d’integració econòmica mundial, i han apuntat que la llibertat del mercat comportava, irremeiablement, un augment de la desigualtat que contrastava amb les xifres de creixement del PIB. La conseqüència és que hi ha hagut una concentració del poder econòmic sense precedents: els països són avui més desiguals, la distància entre els països del Nord i els del Sud global és cada dia més gran, i un nombre petit d’empreses controlen grans segments del mercat global.

Aleshores, per què ara les esquerres també son crítiques amb l’agenda proteccionista del trumpisme? Si el neoliberalisme ha estat tan perjudicial, per què no abracen aquestes polítiques? Perquè, rere el discurs anti establishment, l’extrema dreta amaga unes propostes que no busquen el retorn a la sobirania popular ni a una economia al servei del conjunt de la població, sinó que són un pas més en la defensa dels privilegis dels més rics. Certament s’ha demostrat que aplicar aranzels sobre productes concrets pot tenir un efecte positiu en determinades indústries que es vulguin potenciar, però imposar aranzels generals amb relació a l’origen dels productes té un impacte transversal en l’economia. D’una banda, els aranzels impacten en l’estructura de costos de les empreses, que, com hem vist aquests últims anys, no dubten a repercutir-ho en els preus de venda, és a dir, apujant el preu final. Així, com apunten diversos experts com ara Dani Rodrik i Michael Roberts, amb molta probabilitat l’impacte principal l’experimentaran les persones treballadores, que veuran com la inflació els fa perdre poder adquisitiu. I, d’altra banda, no hi ha cap garantia que les empreses reobrin de nou aquelles fàbriques que van tancar i van dur cap a països del tercer món, buscant costos laborals més baixos.

Davant aquesta situació, Trump i altres líders d’extrema dreta reproven els impostos i prometen rebaixar o eliminar l’impost sobre la renda, una mesura que segons ells posaria fi a l’espoli de l’Estat a les butxaques de les persones treballadores. Però la inflació actua com un impost indirecte –com l’IVA– i, per tant, té un impacte proporcionalment més gran en les rendes baixes. En canvi, l’impost sobre la renda és un impost directe i de caire progressiu, la qual cosa implica que eliminar-lo beneficiaria bàsicament les persones més riques. Plantejar que ha tornat el vell debat entre liberalisme i proteccionisme o acusar les esquerres de dir “no a tot” és una simplificació interessada. Seguir dient que no a una agenda que protegeix les elits significa dir que sí a recuperar la sobirania productiva. En definitiva, a superar la falsa dicotomia entre lliure mercat o trumpisme.