La darrera invasió de la Gran Bretanya va ser cosa dels normands l’any 1066. Fa quasi mil anys que l’illa es manté ferma, però aquella invasió va deixar marcada per sempre la llengua anglesa. Els nous amos parlaven el francès de Normandia i els illencs l’anglosaxó vernacle. Això volia dir que si, posem, atrapaven un caçador furtiu matant cérvols al bosc, al pobre desgraciat li caurien amenaces en la incomprensible llengua dels conqueridors: foreste, prisun, justise... “Tafot!”, devia dir el caçador anglosaxó, “què diuen aquesta gent?” Són, és clar, els mots anglesos que coneixem: forest, prison, justice. L’anglès d’avui és el resultat d’un procés d’imposició i d’hibridació de segles que ha conformat la llengua anglesa amb l’ajut de més de vuitanta mil termes d’origen francès. Potser per això Georges Clemenceau, sempre incisiu, va assegurar: “La langue anglaise n’existe pas: C’est du Français mal prononcé.” La frase ha servit de títol per a un estudi escrit per un lingüista francès que, amb un sentit mal dissimulat de recança per la passada hegemonia de la seva llengua, descriu l’anglès contemporani com “un vast museu de la llengua francesa”. El problema, però, no és mai el préstec de paraules alienes, el perill –com sabem els catalans d’avui– prové de “la insidiosa contaminació de la fraseologia” com advertia ja al segle divuit Samuel Johnson, l’autor del primer diccionari de la llengua anglesa. Una llengua que deu tant al francès, com l’anglès modern, es va convertir en la nova llengua global en substitució... del francès. Els francesos han vist que la seva hegemonia lingüística dels segles divuit i dinou ha estat suplantada (amb escreix) per la llengua que parlava Churchill i que parla Trump avui. Aquests rebots lingüístics han deixat l’orgull francès tocat i el voluntariós Macron no perd ocasió d’anunciar un gran renaixement de la seva llengua en el context internacional. Temo que ho fa perquè –per dir-ho com els anglesos– noblesse oblige.