Busqui i veurà com sempre hi troba una E

Ara ha estat Red Eléctrica de España; és a dir, REE. Sempre hi ha una E. Què vol dir Renfe? Red Nacional de Ferrocarriles Españoles. Aquí no n’hi havia prou amb la E. A més, d’“españoles”, els ferrocarrils van voler ser “nacionales”. Com que van ser els nacionales els qui van guanyar la guerra i, a més, la van fer per Espanya, la N i la E van aparèixer en totes les entitats, activitats, organitzacions, associacions, confraries, sindicats, empreses, muntatges i deliris que el règim va anar segregant i permetent durant quaranta anys. Si en ple franquisme algú volia un permís per fer vés a saber què, l’invent o la paradeta havien d’incloure una E o una N.

Amb aquesta garantia inicial, el permís acabava arribant. Espanyol i nacional, per partida doble, dissolia qualsevol dubte. Per això Iberia hi afegia Líneas Aéreas de España, no sigui que algun desgraciat tingués el mal pensament que l’iberisme pretenia aigualir la pàtria. No hi feia res que els avions volessin també fora de les fronteres. Les línies eren ben espanyoles. Tampoc no és estrany que AENA vulgui dir exactament Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea. Què han de ser els aeroports si no són espanyols?

Després de Franco també el PSOE i després, encara amb molta més febre, el PP, van insistir en les enes i les es. L’únic problema de tot plegat, a part d’aguantar la projecció patriòtica constant, desacomplexada i aliena, és que la vocal o la consonant són garantia de catàstrofe segura. Totes les empreses que les contenen es defineixen per traure un gran rendiment de la colònia catalana i per invertir-hi el mínim justet per continuar traient-ne profit. Tan justet, que els trens no funcionen, els avions no tenen lloc i la llum se’n va. Al darrere del caos sempre hi ha una gran E.