Quan nazisme i feixisme –el franquisme va durar 40 anys més– ja eren un record que havia provocat milions de morts en la Segona Guerra Mundial, molts pensadors ja avisaven sobre l’augment de l’individualisme en les noves generacions. El canvi que suposava la substitució d’un verb que exigia un mínim d’elaboració mental per unes imatges directes que busquen l’impacte immediat i una tecnologia desbocada encara han accentuat més aquesta tendència. Com que les bones paraules sobre l’ésser humà i el seu paper en l’ecosistema del planeta no s’han traduït en accions polítiques concretes, sinó que han romàs recloses en algunes pel·lícules de culte i en anuncis publicitaris de qualsevol cosa, l’extrema dreta ha tornat tot fent de la llibertat de l’individu el valor més sagrat; i molta gent de tot el món –occidental o no– se n’han fiat. I així estem, en mans d’individus triomfadors que van a la seva tot passant per sobre de tot i de tothom.

Cada gelera que es fon, cada espècie que s’extingeix, cada cultura minoritària que s’apaga, cada llengua que s’oblida, cada nou perdedor que se’n va –i ho fan per milions– no només empobreix la diversitat del planeta i dels seus habitants, sinó que resta possibilitats a una recuperació d’una vida prou raonable per a tothom a la Terra. L’individualisme desfermat dels dirigents de l’extrema dreta farà esclatar l’aparent unitat dels seus plantejaments; als individualistes sense escrúpols, a la llarga, els fan nosa tots els altres companys de viatge i, tard o d’hora, es barallaran; primer ho pagaran els més desafavorits i les minories –i els catalans ho som–, i després rivalitzaran entre ells. I, si això dura massa, si aquests són els valors predominants durant anys, no hi haurà cap marge per fer marxa enrere, serà la fi del món, també per a aquells triomfadors.