La Unió Europea (UE) és un projecte fallit. I no ho és d’ara que el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca està transformant la geopolítica mundial i el mapa de les relacions internacionals, sinó de fa molt temps. El que passa és que els responsables del tinglado europeu –els estats que en formen part– i els que en depenen –els milers de càrrecs creats per satisfer les ànsies de poder dels partits de tots els països i per controlar que ningú no s’esgarriï– no ho reconeixeran mai i han hagut de ser els primers passos del reelegit president dels Estats Units els que ho han posat irreversiblement al descobert.

Fa anys que Europa no pinta res a l’escena internacional i, després d’exercir-hi un paper del tot irrellevant, que bàsicament ha coincidit amb el mandat de Josep Borrell com a alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat entre el 2019 i el 2024, i durant el qual ha arribat sempre tard i malament a tots els conflictes plantejats, pretendre de cop i volta aparèixer com un actor de pes sembla més aviat un acudit de mal gust. La UE és un club d’estats, la major part dels quals viuen subsidiats per la resta, que mai no ha tingut una política única, i com més gran s’ha anat fent menys, tampoc en el terreny de la defensa, en què han estat sempre els Estats Units els que històricament han hagut de treure-li les castanyes del foc. Però Donald Trump ha dit que prou, que s’havia acabat, que estava fart de ser el principal contribuent de l’OTAN mentre els altres s’ho miraven, i que si Europa vol realment una política de defensa pròpia i unificada, que se la pagui.

És en aquest escenari que cal situar la primera topada seriosa –la segona és de moment la dels aranzels– entre el magnat novaiorquès i la UE a compte de la guerra d’Ucraïna. Que la reacció dels dirigents europeus a la plantofada que Volodímir Zelenski va rebre durant la seva visita a la Casa Blanca hagi estat fer-li costat de manera infantil i acrítica és la demostració que el 47è president dels Estats Units no es pot fiar de qui al llarg dels més de tres anys que fa que dura el conflicte bèl·lic s’ha dedicat no a sufocar-lo, sinó a atiar-lo, i ha tractat un dels bàndols, Rússia, amb la mateixa humiliació amb què tan erròniament els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van tractar la vençuda Alemanya i que va ser a l’origen de la Segona Guerra Mundial. La UE té molts problemes interns –entre els quals el d’una immigració absolutament desmesurada i descontrolada– i segur que no els resoldrà buscant l’enfrontament amb la que encara és la primera potència mundial en tots els sentits i que tant forma part del bloc occidental com ho fa el Vell Continent.

Aquest és un lligam que cap de les dues parts no pot passar per alt, tot i que últimament sembla que Europa hagi oblidat que és fruit de la tradició judeocristiana. Donald Trump, de fet, no la té en gaire bon concepte, Europa, que veu més com un competidor deslleial que no pas com un aliat fidel, i en aquest context és més que dubtós que la política de plantar-li cara, amenaçar-lo amb represàlies i donar-li lliçons amb què han reaccionat alguns països europeus –amb Espanya al capdavant de les veus més crítiques i hostils cap el magnat novaiorquès per ser, diuen, d’extrema dreta– serveixi per apropar posicions, més aviat el contrari. Altres, en canvi, probablement més conscients del pa que s’hi juguen, com el Regne Unit o Itàlia, han evitat posar-se el nom de l’actual president dels Estats Units a la boca i censurar-lo. I és que la UE, en tot cas, continua fent palesa la seva divisió i feblesa interna i la incapacitat de fer res, per molt que digui, sense el soci de l’altra banda de l’Atlàntic.

El resultat és una Europa amb els papers canviats, on la socialdemocràcia i la democràcia cristiana promouen l’augment escandalós de la despesa militar per continuar armant Ucraïna sense cap perspectiva de posar fi a la guerra i la teòrica extrema dreta clama per la pau. Com deia la sèrie de Dagoll Dagom Oh Europa!, emesa per TV3 l’any 1993, me la imaginava més gran. Més gran d’esperit, de visió política, de ment, d’obertura de mires, per entendre que la pau no es pot construir en contra de ningú, en aquest cas en contra de Vladímir Putin. I tot plegat per no quedar oblidada en un racó de la història en el nou ordre mundial que es comença a prefigurar al voltant dels Estats Units, la Xina i Rússia i al qual, ara com ara, la vella Europa no està cridada.