Esperar que el got hagi vessat mai no pot ser la millor solució. La política del correm-hi tots un cop el desastre ja no té aturador és una mala política i, si durant massa temps hi ha hagut manca de previsions o d’actuacions, la resposta segur que ja no serà la bona. Fer tard s’ha convertit en una llastimosa pràctica habitual per a qui hauria d’anar estirant del carro, que teòricament són tots aquells a qui hem delegat la gestió política de les nostres vides. Són, per exemple i només per citar alguns casos recents, les respostes tardanes (o més ben dit, les no-respostes) en la gestió de la dana a València. O ho és l’intent de minimitzar un caos ferroviari que és prehistòric, que no ve per les actuals obres del túnel de Roda de Berà, sinó que les incidències a la xarxa i la manca d’inversió venen de tan lluny que ja semblen d’una altra vida. O ho són les mesures per millorar les condicions de treball a les presons que s’han anunciat aquests dies, just quan fa un any que la cuinera de la presó de Mas d’Enric al Catllar va ser assassinada a mans d’un pres. El conseller de Justícia, Ramon Espadaler, diu ara que el govern vol impulsar el reconeixement dels funcionaris de presons amb la condició d’agents de l’autoritat. La mesura és bona però arriba tard. Una funcionària de Mas d’Enric deia dijous, en l’acte d’homenatge a la cuinera morta, que les del conseller són “paraules buides” perquè ja fa 40 anys que ho demanen. Són reaccions tardanes, respostes improvisades a unes necessitats que venen de lluny. Quan el got ha vessat només podem passar la baieta, però poca cosa més.