Aquesta frase del títol, d’origen anglès, s’utilitza per descriure quan un individu o un col·lectiu té un problema descomunal i el dissimula mirant cap a un altre indret o el nega per la covardia a enfrontar-s’hi. En certa manera aquesta imatge ens explica perfectament molts comportaments de qui té responsabilitat a l’hora de solucionar una dificultat i no l’entoma, ja sigui per la seva envergadura o, fins i tot, per por a les respostes ciutadanes.

A El vestit nou de l’emperador, de Hans Christian Andersen, un nen diu que el “rei va nu” mentre tothom ho veia però ningú gosava dir-ho. I ambdues expressions expliquen molt bé la situació política i social actual. Tenim un problema greu que es diu immigració, i quan algú s’atreveix a dir-ho, automàticament es desencadena una allau de crítiques i anatemes per part dels defensors del pensament únic. Per ells, no es tracta d’argumentar, ni de debatre amb idees, ni tan sols de contrastar; simplement cal imposar la negació. Però l’elefant hi és.

Encara que sigui tornar a la denúncia que el rei va nu, l’elefant que tenim amb la immigració a Salt i a molts barris de Catalunya es podrà dissimular més temps, però no tot el temps, perquè el discurs únic ja té moltes fuites i la realitat s’imposa.

Les declaracions del tinent d’alcaldia de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, criticant severament el Sindicat de Llogateres i els antisistema pels seus comportaments i demagògia en els processos de desnonament i pel fet d’utilitzar persones vulnerables com escuts humans, són un pas important en el discurs oficial. Trenquen el bonisme i el tacte que sempre ha tingut el poder amb ells.

Amb els aldarulls greus de Salt d’aquesta setmana s’ha tornat a evidenciar la presència d’aquest elefant que tothom sap que hi és, però tots mirem cap a un altre costat. I com que no s’entoma, l’elefant creix i la solució cada vegada serà més costosa i traumàtica.

Si s’arriba a fer el traspàs de competències en immigració pactat pel PSOE i Junts, i el govern català de torn té l’energia i les ganes d’entomar aquest problema amb contundència, podria ser la darrera oportunitat per trobar un principi de solució. Si no ho fa i deixa passar el temps amb proclames que s’allunyin de la realitat que es viu cada dia als carrers, el conflicte social i polític és assegurat. Ve un moment que les crides a la tolerància ja no tenen èxit perquè la tolerància tampoc és infinita, i és quan es trenca que apareixen les solucions i els discursos més dràstics i radicals, que precisament és el que s’hauria d’intentar evitar.

Em va agradar l’entrevista feta a l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, quan va parlar de l’imam que va desencadenar el conflicte. Es tracta d’una persona que feia anys que no pagava la hipoteca i va ser desnonat, com li passa a tothom que no paga. Va demanar ajuda a l’Ajuntament de Salt i se li va denegar perquè no complia els requisits per tenir-hi dret. És l’evidència de com certes persones transformen ràpidament els seus privilegis en drets sense obligacions.

Un dels primer canvis que caldria fer és que la premsa informi clarament i sense subterfugis dels fets que passen sense deixar la informació i el discurs als col·lectius interessats, perquè és quan les xarxes prenen rellevància i s’obre la finestra a la manipulació política.

La manipulació informativa del cas de la Casa Orsola, un altre exemple, ens hauria de servir d’avís de com col·lectius manipulen l’opinió pública. Fins ara els poders polítics n’han estat ostatges, veient-se obligats a prendre decisions que, una vegada preses, són d’impossible explicació per a un gestor dels diners públics.