Més val que no xiulin

Després del terrabastall abstencionista del 27-M, els partits poden fer dues coses: girar full –ja fa quatre anys que semblen immunes al despropòsit permanent que embarga la política catalana i per tant no ve d’una– o retirar-se a fer exercicis espirituals per buscar solucions. I òbviament, mentre no deixen de governar o fiscalitzar el govern des de l’oposició, que per a això encara se’ls vota i se’ls paga. Sortosament, malgrat tot.

N’hi ha per a tothom. I més val que no xiulin. Si jo fos José Montilla em felicitaria que el PSC hagi demostrat un cop més una capacitat de resistència a prova de bombes als grans ajuntaments. Però em preguntaria si presidir un govern de la Generalitat amb 37 diputats en un Parlament de 135, després de quedar a 11 escons per sota de la primera força, és la millor via per prestigiar el sistema, per molt legal que sigui. I ho tindria en compte de cara a més d’un pacte municipal que caldrà fer de nou.

Si fos Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puigcercós pensaria sobre la pregunta anterior i, en clau partidària, reflexionaria sobre si em beneficia o no dividir un mapa polític tan complex com el català entre dretes i esquerres. Em preguntaria què en treu ERC de tripartits com el de Lleida (majoria absoluta del PSC), Barcelona, Terrassa, el Masnou, Martorell (un regidor menys), Girona (4,5 punts menys)..., i on ha quedat la conquesta de l’àrea metropolitana (pèrdua del regidor a l’Hospitalet, un menys a Cornellà i en definitiva reforçament del PSC!).

En el cas d’Artur Mas i Josep A. Duran em trobaria amb la qüestió més difícil, perquè afecta el ser o no ser de CiU: sarkozistes o socialdemòcrates? La campanya dialogant, pactista i d’esquerres de Trias (només dos regidors menys que Hereu) o la confrontació total amb el tripartit, que ara com ara s’ha saldat amb dues victòries que els han dut de cap a l’oposició. I un respir diumenge que no se sap ben bé si ajudarà o no a una reflexió inajornable.